19/09/2011

L'esperit crític

3 min

Els que defensem les societats obertes com a model social i polític pensem que una de les funcions de la democràcia és fer que les persones guanyin una comprensió de la realitat cada cop més gran, la qual cosa ha de conduir a la conformació de societats més justes i més conscients d'elles mateixes, unes societats que valoraran allò que es donen en llibertat: la llei i l'equitat. En el fons d'aquest argument hi ha la creença profunda que la llibertat d'opinió i el pensament crític conduiran les nostres societats a lleis millors i a una millor assumpció de la realitat, la qual cosa permetrà de manera subsegüent la implantació de polítiques millors, de sistemes de bon govern més oberts i més subjectes al control cívic.

Malgrat que segueixo considerant que l'argumentació és vàlida, i que un dels objectius col·lectius més importants que tenim és el de preservar els trets de societat oberta que té Catalunya, la crisi occidental que estem vivint des de fa quatre anys, i el que ens passa a Catalunya des de fa tant de temps, ens obliga a reflexionar profundament sobre quins són els elements que fallen d'aquesta teoria i què és el que cal corregir per tal que la teoria funcioni de debò i no esdevingui tan sols un enunciat.

La clau de volta perquè el sistema funcioni és que hi ha d'haver equilibri entre esperit crític i llibertat d'opinió. No hi ha opinió que pesi sense que estigui travessada d'esperit crític, i no hi ha esperit crític sense que les opinions, les idees, flueixin de manera lliure per la societat. El problema s'esdevé quan l'opinió és segrestada per uns quants i esdevé un mitjà per coartar l'esperit crític de la societat.

Aquest estiu que anem deixant de mica en mica ha estat prolix en notícies que m'ajudaran a desenvolupar aquesta reflexió i que tenen a veure amb el desequilibri de què parlo. Poso en primer lloc el cas que ha tacat la credibilitat del grup de mass media Murdoch, que aixeca el vel de la innocència d'alguns mitjans de comunicació a l'hora de fer-se còmplices de la informació interessada i que desvirtuen del tot, així, la missió del periodisme en la societat lliure, que no hauria de ser altra que la d'explicar la realitat per tal que els ciutadans construeixin opinions fonamentadament crítiques. El que crida l'atenció del cas és que els diaris i les televisions d'aquest grup mediàtic sempre parlen de llibertat, s'autoqualifiquen sense embuts com a mitjans lliures i com a garantia de la llibertat d'expressió... i de la societat oberta.

Un cas similar el tenim a l'Estat espanyol amb alguns mitjans que també es fan portaveus de la llibertat, quan de fet són contribuents nets a la generació d'odi xenòfob contra els catalans i d'odi ideològic als que no pensen com ells. Aquests mitjans obliden la missió de la informació en una societat democràtica avançada i es posen al servei de la destrucció de la capacitat crítica dels lectors, dels oients i dels espectadors.

No tot acaba als mitjans, perquè hi ha altres agents que entren en acció quan, des del si de la societat oberta, i amb arguments que pretesament hi donen suport, no fan res més que carregar-se-la. En el gremi dels polítics hi ha algunes persones que han decidit passar la frontera de l'argumentació fal·laç. Poso per cas les declaracions que alguns polítics espanyols han fet darrerament sobre la immersió lingüística, arrenglerant-la pràcticament amb fenòmens com el de l'apartheid. Argumenten contra el nostre principal sistema d'integració social i cultural utilitzant una andròmina discursiva que de fet tan sols parla de les seves pròpies intencions. És una vella tàctica que no per efectiva deixa de ser còmplice de la construcció de societats tancades i manipulades, que beu en la pitjor tradició espanyola.

La reflexió d'avui té molt més a veure per tant amb el fracàs de l'esperit crític que amb les discussions polítiques que omplen el debat públic cada dia. Centrats a casa, sabem que molts dels nostres besavis i rebesavis, pares del catalanisme polític, somiaven una Espanya més educada, més europea, més moderna, en la qual Catalunya tindria un encaix senzill. Ho feien pensant que això faria créixer la comprensió de la realitat dels espanyols i el seu esperit crític fins a arribar a normalitzar la relació entre Catalunya i Espanya. L'esperança del nacionalisme era pensar que quan ells fossin moderns com nosaltres segur que ens entendrien i acceptarien. L'argument del vell catalanisme ha esdevingut un sofisma.

Societat oberta i esperit crític. Aquests són els arguments dels països lliures, els arguments que no podem abandonar. Els necessitem per prosperar, per ser dignes i per seguir vius. Si els abandonem, ells guanyen.

stats