L’estratègia perquè tots hi guanyem

En el debat sobre la legitimitat del sistema democràtic parlamentari que vivim més o menys obertament, que de fet d’això estem parlant un dia sí l’altre també, s’hi amaga un debat sobre la capacitat del sistema per oferir solucions i alternatives als grans reptes del present: el repte social, el canvi tecnològic, el canvi de paradigma energètic, obsolescència laboral, el repte ambiental, l’equilibri geoestratègic, el permanent repte identitari, la interacció generacional... Hi ha qui diu que ens enfrontem a moments històrics, com si no hagués estat històrica la crisi del petroli de quan molts de nosaltres vam néixer, com si no hagués estat històrica la crisi del 29, o el franquisme; com si les guerres civils, mundials i la resta de conflictes que ens afecten directament o indirectament no fossin prou importants per veure amb una relativa perspectiva el que ara mateix vivim. Tot això esclata al carrer, a l’escola, al lloc de treball, a casa a l’hora de sopar, quan veiem que el nostre fill de vint-i-alguns anys no troba la feina que voldria, o senzillament l’ha perduda.

És evident que davant d’aquesta situació mantenir la posició, fer veure que les solucions o els remeis de fa uns anys ens poden servir, no és més que un autoengany. És el que no comprenen els líders nacionals, ni els europeus, ni els responsables econòmics d’algunes de les grans institucions financeres europees i internacionals. Amagar el cap sota l’ala de les aproximacions neoclàssiques o monetaristes és només mantenir la posició, quan el que ara cal és sortir a fer front a l’enemic veritable: els que, amagant-se darrere de la crisi, volen destruir el parlamentarisme. No cal dir que el liberalisme tout court tampoc no és la solució. I encara menys el burocratisme immobilitzador que, infiltrat per les venes de les nostres institucions europees i nacionals, atura tot el que sona a dinamisme i a capacitació per a la lliure iniciativa.

Per això és imprescindible treballar amb els nous paradigmes productius, els que consideren que tan infraestructura és comptar amb una bona xarxa elèctrica o d’aigua, com comptar amb una bona xarxa de centres que posin a disposició de la ciutat les eines i els instruments perquè tothom creï, fabriqui, inventi i innovi. Aquest és el moviment dels Ateneus de Fabricació, que han arrelat amb força a Barcelona, i han estat lloats a la Sala Oval de la Casa Blanca pel mateix president Obama encara no fa una setmana. La fabricació digital obre portes noves a la creació de milers de llocs de treball. On molta gent encara veu joves sense esperança, jo hi veig una joventut formada i preparada per menjar-se el món. Els feia falta la nova forquilla i el nou ganivet, i segur que els Ateneus de Fabricació són part de la nova coberteria que necessitem per créixer productivament altre cop.

Igualment, quan parlem d’autosuficiència energètica estem parlant d’un canvi de paradigma que fa front, des de la proposta política democràtica representativa, al repte ecològic universal. Ho fa sense la demagògia i sense la moralina dels nous sacerdots de l’ecologia, els que sempre estan disposats a agafar el mall per percudir-lo contra el nostre cap mentre ens diuen: “Sou dolents perquè us agrada anar amb cotxe”. L’aposta pel vehicle elèctric, l’aposta per la nova generació energètica, per exemple en tot el que la fusió freda ens pot aportar, és molt més que la caricatura en què alguns volen convertir des de fa anys l’ecologisme.

El repte, per tant, no és guanyar el poder de les institucions per destruir-les, o per substituir-les per unes altres que sempre seran molt menys democràtiques, sinó que cal orientar-les perquè es posin al servei de la capacitació de les persones; perquè les persones despleguin el potencial creatiu, treballin en el que les ompli i transformin l’entorn per deixar un llegat millor a les generacions futures.

Fa uns dies un equip de Sant Joan de Déu va operar un nen d’un tumor inaccessible gràcies a una impressió 3D. L’equip que ha tirat endavant aquesta impressió és el de la Fundació CIM, liderada per un home molt important: Feliu Fenollosa, professor de la UPC. En Feliu ha estat determinant per tirar endavant amb èxit l’Ateneu de Fabricació de les Corts. Dijous passat en Feliu inaugurava el nou Ateneu de Ciutat Meridiana conjuntament amb el professor Neil Gershenfeld, del MIT. El professor Gershenfeld era a la Sala Oval de la Casa Blanca, fa una setmana i mitja, parlant dels Ateneus. Dijous era amb en Fenollosa a Ciutat Meridiana. El MIT a Ciutat Meridiana, sí. Perquè l’Ateneu a Ciutat Meridiana, com diu un vell funcionari barceloní, no és estratègic, és l’estratègia. L’estratègia perquè tots hi guanyem.