28/08/2016

Motors d’esperança

3 min

Aprofito les darreres alenades de l’estiu per repassar algunes de les lectures i de les inspiracions de les darreres setmanes. L’estiu és un temps propici per a la contemplació, i en aquesta època de presses digitals, d’atrafegaments enxarxats i de xiuladissa tuitaire, és bo aturar-se, ni que sigui uns instants, per recordar que encara hi ha lectures que pesen, i paisatges que ens inspiren.

Som a finals d’agost. Cada any, durant l’estiu, miro de visitar els escenaris de la Batalla de l’Ebre. Ja han passat vuitanta anys, però l’Ebre ens segueix interpel·lant. Des del silenci de Pàndols, assegut als contraforts de la serra de Cavalls, o senzillament reflexionant a Vilalba, entre el Calvari i el caseriu del poble, l’Ebre segueix pesant en tots nosaltres, com un llibre clàssic: a cada lectura, una nova interpretació. Vivim temps de refugiats i de pors, temps d’esperances frustrades. Vivim temps que sembla que se’ns escapen de les mans: Catalunya no acaba de trobar el lloc que li correspon, ja sigui per la falta absoluta de diàleg per part d’un adversari encara molt poderós, tot i que tocat, ja sigui per la inefable capacitat dels catalans per anar dividits, trencats i enfrontats a les proves més importants. Malgrat tot, a l’Ebre hi podem sentir el batec d’una joventut que, tot i fatigada pels anys de guerra, encara va ser capaç de plantar cara a l’enemic. Ho va fer malgrat que el plantejament general de la batalla va ser tot ell un veritable error, una mena d’autogambit que va acabar amb les possibilitats de Catalunya per sortir-se’n. Tot i així, la joventut catalana va plantar cara. Perquè a l’Ebre bàsicament van ser unitats catalanes reforçades pels Brigadistes Internacionals les que van donar la cara fins a l’extenuació.

Després va venir la retirada del febrer de 1939 (aneu a Prats de Molló a conèixer-la), els camps de refugiats, l’exili exterior i interior. Llegiu la novel·la d’Agustí Bartra Crist de 200.000 braços (Lleonard Muntaner, Palma, 2008), en la qual, més enllà dels acords o els desacords i de les ideologies, l’ésser humà es mostra amb totes les conseqüències, i amb la gravitas de qui sap que, malgrat l’oblit i l’aïllament, té una missió positiva a la vida: esdevenir exemple. És la lírica del compromís que ens transcendeix, és el batec d’una existència que no s’acaba amb nosaltres mateixos, ni amb les nostres febleses. En el Crist de Bartra hi trobem la tragèdia dels perdedors, hi trobem la derrota convertida en experiència humana total, exactament la mateixa que es pot trobar en un camp de refugiats a Macedònia, o al Pas de Calais. I tanmateix Bartra ens insinua que en un racó de la humanitat, en un racó dels nostres odis, dels nostres desacords, hi ha espai per a la humanització de l’experiència de viure. Allà, doncs, hi ha les traces del Mandela que, presoner durant més trenta anys a Robben Island, cercava en el brot d’un test el sentit de la lluita per la llibertat. Hi ha les traces del teòleg luterà Dietrich Bonhoeffer, tan lligat a Barcelona, lluitant literalment fins a la mort al camp de Flossenbürg, contra el nazisme. Però hi ha també les traces de tantes persones desconegudes que, sense haver deixat res escrit, sense que hi estiguem necessàriament d’acord, ens han falcat, ens han assegurat un camí que ara ens permet dir-nos persones, els uns als altres.

En aquest sentit, una altra lectura estiuenca ha sigut la biografia que de mossèn Joan Vilar i Costa (Claret, Barcelona, 2014) va escriure el pare Hilari Raguer: Joan Vilar i Costa, profeta de la diàspora. Hilari Raguer destil·la la vida de mossèn Vilar sense estridències. En la vida compromesa de mossèn Vilar hi ha també alguna cosa del corredor de fons, de qui sap que els llorers sempre són una mica més enllà. Seria massa reduccionista afirmar que la Guerra Civil va ser el signe de la vida de l’exjesuïta. El signe de la seva vida va ser el compromís amb l’ideal, el de la democràcia, de la llibertat i de la catalanitat.

Hi pensava ahir mateix a la nit, tornant de casa d’uns amics barcelonins, empeltats d’Empordà, amb qui m’uneix alguna cosa més que l’amistat. Ja era cap al tard, en una d’aquestes converses de sobretaula d’estiu, que parlàvem dels nostres projectes, de la feina, de la vida, que en el nostre cas es barregen en tot i per a tot. En un moment determinat l’amfitrió va dir: “Si no fos pel motor de l’esperança, pel motor de les nostres idees, molt possiblement no seríem capaços de treballar. Tenim la sort de fer allò que pensem que cal fer, de la manera que ho sabem fer, per millorar el món”. La nit era plàcida. El campanar de l’església feia sonar les onze de la nit. Un aire d’esperança va córrer pel poble empordanès.

stats