05/07/2015

Nous actors, noves veus

3 min
Nous actors, noves veus

Ens anem fent grans i anem agafant perspectiva de la vida i del país. A casa nostra hi ha persones que tenen tendència a pintar-ho tot de colors foscos. Són els missatgers dels mals averanys. Els reconeixem perquè diuen boles a cabassos sobre la debacle social a la qual sembla que estem abocats. Són els que comparen de manera ridícula Catalunya amb el desastre grec. Els que, en un festival de banalitat, s’atreveixen a comparar Barcelona amb ciutats farcides de barraques i de violència, obviant fins a quin punt el nostre país, i la nostra capital, han evolucionat en els últims trenta-cinc anys. Cal que ens en desempalleguem ben de pressa, si no volem quedar atrapats en aquesta metonímia de la realitat catalana on el neolerrouxisme rampant i el gauchisme banalitzant ens volen situar. La perspectiva de les coses, veure en termes evolutius com anem avançant, fins i tot entre dificultats màximes, ens hi ha d’ajudar.

Barcelona ha estat capaç de resistir la crisi molt millor que d’altres ciutats de l’entorn. Catalunya, també. Aquesta capacitat de resistència haurà de ser objecte d’anàlisi aprofundida en altres articles. Avui el que m’interessa és constatar com Catalunya està posant les bases per fer front al segon quart del segle XXI amb una força difícil d’igualar a gran part d’Europa. No ho faré mitjançant grans xifres macroeconòmiques, ni recorrent a les estadístiques. Això, com deia, ho faré més endavant en el marc d’un estudi més aprofundit sobre aquesta capacitat de resistència i de resiliència de la nostra societat. Ho vull fer a partir de destacar com el gran actiu del país, la nostra joventut, s’ha posat la seva generació a l’esquena i, enfrontant-se als missatgers de mals averanys que només pensen a fer la revolució asseguts a la plaça o a la cadira pública, esperant que arribi el mannà com arriba la pluja, s’ha posat a treballar, a crear llocs de treball, a fer empresa, a generar oportunitats i riquesa.

Agafaré dos exemples aparentment molt petits que per a mi il·lustren perfectament aquest desvetllament que vivim, i que s’imposarà indefectiblement al no-resisme desconfiadís que mira d’imperar.

Cadaqués ha vist com el turisme canviava en tres generacions la fesomia del poble. Sol, platja, paisatge, identitat, mar, cultura, s’han posat al servei d’una indústria que, mal gestionada, pot acabar amb el millor que tenim, però que ben gestionada no només no acaba amb res, sinó que ho potencia i ho internacionalitza. A Cadaqués, dos joves, en Manel Vehí i en Rafa Martín, han entès que és en la diferenciació i en la identitat, en la qualitat màxima del servei i en el risc, en la internacionalització, l’obertura de mires i l’aliança amb el progrés, que hi ha la conformació del present i del futur personal i col·lectiu. Tots dos pertanyen a famílies arrelades al poble, amb una gran tradició de servei, en el sentit més ampli del terme. Això, tanmateix, no era garantia de res. Ni els Martín ni els Vehí tenien el passaport de l’èxit assegurat. Cap de nosaltres no el té. En Rafa i en Manel han sabut recollir el millor de la tradició familiar, han trencat amb les inèrcies del passat, s’han format, han vist el que passa al món, s’han internacionalitzat i han decidit fer empresa. S’han arriscat. L’Enoteca i el Boia Nit són dos exemples del que el país està donant de si. Són el contraexemple dels campions del món efímer i malcontent. En Rafa i en Manel no es queixen. Fan de l’esforç i de l’anar dia a dia, partit a partit, que diríem els del món de l’esport, ingredients bàsics per a la seva recepta. Tot plegat amb una creativitat única, imprescindible, optimista i positiva, que s’imposa de manera implacable als enterramorts de la nostra societat i dels valors que la fan un dels entorns més convenients per créixer com a persones.

En Manel i en Rafa representen el millor que tenim: joventut, descaradura, cordialitat i decisió; ganes de treballar, independència, autoestima i joia de viure. Res no els ha estat fàcil, i seria molt injust considerar que partir de famílies avesades als negocis que ells han fet evolucionar els ha posat les coses fàcils. Jo diria que ben al contrari. Moltes vegades la dependència del camí fa encara més difícil que floreixin nous actors amb noves veus. I si l’entorn social i polític es construeix basant-se en la desconfiança en el futur, encara pitjor.

Més enllà del patiment generat per la crisi en forma d’atur i d’exclusió, el principal efecte negatiu de la crisi ha estat el naixement d’un moviment basat en l’imperi de la desconfiança i de la negativitat. És un moviment que té causes que el justifiquen en part. Però no ens hi podem resignar. Les veus noves d’en Manel i d’en Rafa ens hi ajuden.

stats