Onze per l'Onze

U.El país que vull és com el que vol l'Oriol, que és sociòleg i que ha pastat el present a base de treballar. L'empresa de l'Oriol les ha passades magres durant un temps, però ell no ha perdut la fe, ni ha deixat de fer el que li semblava que està cridat a fer. L'Oriol vibra, aguanta i es projecta cap al futur perquè se sent part d'un país que s'uneix en la necessitat, que dóna sense esperar res a canvi, i que no identifica la paraula país amb unitats de destí en l'universal, sinó amb unitats de present, de servei; un país que no s'arronsa.

Dos.El país que vull és com el que vol la Laia, que és mestra d'escola a Barcelona, però que mai no ha deixat de sentir-se del poble, ni de parlar com parlen al poble, ni de relligar-se a casa quan casa ha volgut dir més feina i més dedicació de la que ja la mateixa feina a l'escola li comporta. La Laia és forta perquè està feta al tremp de la tramuntana, i lluita joiosa per obrir-se pas a la vida.

Tres.El país que vull és com el que vol l'Albert, que amb més de vuitanta anys, i amb molt més passat que futur, dóna gràcies a Déu per haver servit fent possible la continuïtat, quan servir el país comportava el risc de la presó, o el risc màxim. Ara que ja no pot baixar i pujar totes les escales del món, com havia fet durant tants anys per conxorxar, per articular, per moure la sínia de la catalanitat amb el rajolí d'aigua que era capaç d'aplegar, fruita evangèlicament en tots els que ens en sentim deixebles.

Quatre.El país que vull és com el que vol la Valentina, que encara no sap parlar, ni sap en quin país viu, que tot just fa un parell de dies que va començar a anar a l'escola bressol, que inspira i emociona. La Valentina és alegre, juganera, curiosa, manifassera si se li fa massa cas. La Valentina té el do de fer que qui és a prop senti la joia de viure, que pensi en la felicitat concreta, la quotidiana, la que es fa d'un gest, d'una mirada; la felicitat a la qual mai no hem de renunciar.

Cinc.El país que vull és com el que vol el meu pare, fet a la fornal de la repressió i de la resistència, repicat a l'enclusa de l'ètica de l'esforç, de les dotze hores de feina al taller, a sota del tractor, amb la clau fixa del vint a la mà, prement cargols. És un país que, després de la feina, encara té temps per al Club Muntanyenc de l'Hospitalet, o per a l'AMPA, o fins i tot per seguir els fills en un partit de bàsquet al racó més inversemblant del país. És el país de l'exemple i de la responsabilitat.

Sis.El país que vull és com el que vol l'Andreu, un país que deixa de llepar-se les ferides queixant-se que no disposa de matèries primeres, perquè s'ha adonat que en té una de fonamental: el talent. I que per tant el valora, el protegeix, el fa despertar i el farceix de reputació. L'Andreu ha vist i ha viscut el món, però ha tornat perquè està convençut que el que els altres han fet nosaltres ho podem fer millor si ens deixem de capelletes i de gremis, si ens adonem que ja no hi ha racons en què la mediocritat dóna rèdits.

Set.El país que vull és com el del Ruperto, un jubilat de setanta-cinc anys que viu sol i que des de fa un parell d'anys duu penjat al coll el giny de la teleassistència, al qual anomena el botó . Des que té aquest botó viu més tranquil, i cada cop que l'ha premut ha estat atès i s'ha sentit acompanyat. Si li preguntes què és la tecnologia, no en té ni idea. En canvi sap que la veïna que l'ajuda es diu Maria, que té trenta anys, que li somriu, que és sensible...

Vuit.El país que vull és com el que vol el Toni, que és actor i que és escriptor, i que quan obre la boca per dir "quan moren es mots, moren es conceptes; i llavors sa vida seguirà, silvestre i anònima, o morirà, com moren es pobles si moren ses paraules", ens capgira, ens emociona, ens revolta, ens fa més bons.

Nou.El país que vull és com el que volen els meus fills: un país lliure, un país sense tuteles, un país normal, com normals són els països del món per on ja han viatjat, on no cal preguntar en cada moment què se senten, en quin grau se senten, en quines circumstàncies.

Deu.El país que vull és com el que vol l'Ousman, que va arribar a Catalunya a sota de l'eix d'un camió, que va viure en un porxo, en una nau abandonada, en un centre d'acollida, en un pis tutelat quan va trobar feina de cambrer. I que ara que l'han fet cap del menjador ja ha llogat un pis per a ell sol i s'està traient el graduat escolar.

Onze.El país que vull és com el que vols tu... Més o menys, vaja, perquè m'agradarà molt discutir amb tu, amb tu, i amb tu, com anirem fent aquest país vell i nou, aspre i dolç, dur i tendre, que es diu Catalunya. L'Onze ho podem anar parlant. Ens trobarem a la Via.