Misc 12/05/2014

Poetes, al carrer!

i
Antoni Vives
3 min

Si us acosteu a la seu del districte de les Corts de Barcelona, hi descobrireu una petita sala d’exposicions de titularitat municipal, però oberta a totes les tendències de la cultura dels nostres dies. Així, la sala ha hostatjat exposicions sobre en Dalí, sobre la presó de dones de les Corts durant i després de la Guerra Civil, sobre la Guerra de Successió i exposicions d’artistes del districte i de tot el país. Aquestes darreres setmanes, i coincidint amb Sant Jordi, els programadors han tingut l’encert de presentar una exposició sobre el I Festival Popular de Poesia Catalana, celebrat a la sala Gran Price el 25 d’abril del 1970. Es tracta d’una exposició senzilla, ben realitzada, comissariada per en Sebastià Alzamora, i en la qual la col·laboració de la Fundació Palau i Fabre ha estat fonamental.

Si demanem què va representar aquest festival, i qui hi va actuar, ens trobarem que una gran quantitat de persones no en tenen ni idea. I no tenen ni idea de qui van ser molts dels que hi van intervenir. És difícil trobar ningú que sàpiga que la veu trencada d’en Joan Oliver - Pere Quart recitant les Corrandes d’exili encara té la capacitat d’emocionar-nos i de moure’ns de la cadira. Com el vers subtil però directe d’en Joan Vinyoli, o la poesia de records vius de la Rosa Leveroni: “Si fos aquesta pau que t’acompanya / o fos la punxa de la rosa encesa / d’un desig abrandat...” Hi van ser, a més dels esmentats, l’Agustí Bartra, en Feliu Formosa, en Salvador Espriu, en Jordi Teixidor, en Palau i Fabre, en Joan Brossa, en Gabriel Ferrater, en Jordi Sarsanedas, en Llompart, en Vidal i Alcover, en Xavier Amorós, en Vallverdú i en Joaquim Horta. Llegir aquesta nòmina de poetes deixa parat. Molts cops els catalans ens flagel·lem dient que tenim massa poetes per metre quadrat, pocs novel·listes, massa d’això i poc d’allò de més enllà. Ara, amb el pas dels anys, redescobrim la potència de la poesia servida com un espectacle. Seríem capaços de fer-ho avui?

La resposta, d’alguna manera, és sí. Perquè al mateix districte de les Corts uns quants nois i noies han pintat un mural impressionant a tocar del gol sud de Camp Nou. I ho han fet amb les eines de l’art més popular d’avui dia: l’art urbà. De fet ja ens van sorprendre ara fa un any pintant dos murals absolutament impressionants al carrer Numància, gairebé fent cruïlla amb la Diagonal, dedicats a en Salvador Espriu i a la Mercè Rodoreda. El mural d’enguany, el dedicat al recital del Price, ens retorna Ferrater i la resta amb una potència que només la gent d’avui és capaç de generar. L’art urbà, tan infamat, pot esdevenir una peça bàsica per dignificar espais públics depauperats, oblidats; raconades de la ciutat que ràpidament esdevenen pous de misèria, de porqueria. La capacitat artística dels BcnWallWriters (seguiu-los al Twitter o a Instagram), i de tants d’altres com ells, esdevé una crida a vivificar les poesies dels nostres grans.

No fa gaires dies visitava el Design District de la ciutat nord-americana de Miami. Es tracta d’un barri d’antigues fàbriques, de naus industrials i de magatzems abandonats. Un parell de mecenes van tenir la idea d’adquirir algunes d’aquestes naus per posar-les al servei de la iniciativa d’altres persones. El primer que hi van fer, però, va ser intervenir sobre les façanes de les naus, tan grises i avorrides. Per fer-ho, van cridar artistes de tot el món a vestir artísticament unes capses que de sobte van esdevenir enormes teles i suports sobre els quals desenvolupar tota mena de tendències artístiques. La transformació de l’espai públic i de l’espai privat van volar al damunt de les ales de l’art urbà, de la mateixa manera que a les Corts la dignificació d’espais en transició urbana també ha passat a través d’aquest art.

La proposta de Miami és interessant perquè ha barrejat iniciativa privada i art per transformar sectors sencers de la ciutat. L’aposta barcelonina, més petita en dimensions, té un punt d’agosarament que la situa a l’altura de l’americana, en barrejar tres elements bàsics en la cultura: modernitat, interpel·lació intel·lectual i tradició. Si a això hi afegim la barreja dels gèneres artístics de la literatura i de la pintura, la bomba està servida.

Barcelona ha de gosar seguir transformant-se mitjançant l’art d’avantguarda. L’art de carrer, en el cas que ens ocupa, ens ha acostat a l’art de la poesia, que necessitem que torni a sortir al carrer per cantar qui som, i què som. Ens cal més poesia i ens cal més art a l’abast de tothom. Com no fa gaire dies em deia una senyora jubilada que passejava a prop dels jardins de Can Bacardí: “Les pintures d’aquests nois, i les cares dels nostres poetes, ens dignifiquen a tots nosaltres”.

stats