Publicitat
Publicitat

Programa de govern

Catalunya necessita comprendre per a qui i per a què governem. Durant els dos darrers anys el país ha combinat la gestió molt problemàtica de la crisi financera amb la represa de la iniciativa política com no s'havia vist des dels temps de la Transició. D'una banda, doncs, els fets ens han superat. De l'altra, nosaltres hem generat els fets. Aquesta asimetria ha de ser analitzada en profunditat per mirar d'esbrinar quines són les pistes que cal seguir per generar el que jo considero un programa de govern útil per al país en el dia a dia, i útil per al país en els objectius d'alliberament nacional.

La vida no passa al ritme que voldríem, amb l'endreça que voldríem. La història no és el relat ordenat de fets amb què topem quan la resseguim en els llibres de text. La història és la vida, amb totes les contradiccions, encerts i desencerts, amb tota mena d'actors de curta i de llarga volada. Considerar que som aquí tan sols per als grans moments és oblidar que a final de mes cal pagar nòmines, que cal pagar la factura sanitària, que maldem per trobar feina o que senzillament no sabem com pagarem els autònoms aquest mes. I volem anar de vacances, per poc que puguem, i ara resulta que hem tingut un contratemps de salut o que la nena comença la carrera l'any que ve i ha d'anar a estudiar a Barcelona, i no sabem com ens ho farem per pagar-li el pis o la residència.

Penso que els resultats de les darreres eleccions parlen, i molt, d'aquesta percepció dual que té el poble de Catalunya. D'una banda, la majoria aclaparadora de catalans i de catalanes que s'han tret la por del damunt i que volen autodeterminar-se nacionalment. De l'altra, la majoria també aclaparadora de catalans que demanen que d'una vegada encetem camins d'ara i aquí mateix per sortir del pou, camins que no poden acabar tan sols en la retallada de serveis públics, sinó en la represa de la iniciativa política i econòmica centrada en l'atenció als més febles, la generació de riquesa i la recuperació del PIB.

L'obertura de la legislatura al Parlament va deixar clares les posicions i les majories. L'unionisme tout court dels partits de matriu espanyola a Catalunya és absolutament minoritari. Els motius són clars: primer, l'unionisme fort dels uns i light dels altres no ofereix cap mena de resposta als problemes reals. La proposta que ofereixen és la de sempre: mirar de posar-nos d'acord amb qui senzillament no es vol posar d'acord amb Catalunya. Ni el PP ni el PSOE no estan disposats a cedir gens a la idea castellana d'Espanya. Els seus representants a Catalunya, o bé combreguen amb les instruccions de Madrid, o bé són massa febles políticament (orgànicament, programàticament, intel·lectualment) per oferir sortides al cul-de-sac en què es troben. Al capdavall, l'unionisme espanyol, que es manifesta a Catalunya amb intensitats diverses en funció de les formacions polítiques, és la manifestació a Catalunya de la concepció castellana d'Espanya forjada entre el Decret de Nova Planta i la Transició. Si la Constitució del 1978 va ser l'únic intent seriós de generar un nou consens ibèric, el desenvolupament que se n'ha fet deixa fora d'Espanya els que no ens sentim espanyols, tot i ser-ne de ple dret.

Segon motiu: la percepció generalitzada que Espanya és un llast per a la nostra societat. No és una percepció nova. Només cal llegir els discursos del general Prim o les ressenyes de les curioses visites dels industrials catalans al Pardo per comprendre que el fet ve de lluny, i que no té a veure amb la conjuntura actual. Espanya, l'Estat, ens és un llast, sí, i ara ho sap tothom. Atenció: el llast no és aquesta o aquella part d'Espanya, trampa en què hem caigut massa vegades. El llast és la tramoia de l'Estat muntada en funció d'una idea d'Espanya que ens n'ha d'excloure necessàriament per prosperar, i que progressa en la mesura que ho fa damunt de les espatlles de qui no n'és considerat part essencial. D'aquí la negació sistemàtica de l'evidència de l'espoli fiscal per part de qui el practica: l'Estat té l'obligació de negar-lo fins al paroxisme, fins a fer-nos perdre les formes, perquè si les perdem, perdrem la raó. Tot això explica la marginació progressiva de les formacions polítiques unionistes.

El cos polític que assumeix el dret a decidir, liderat pel president Mas, haurà de confegir un programa de govern en dos plans diferents: l'aposta social, i l'aposta de l'autodeterminació. El poble ho ha demanat. L'acord entre CiU i ERC respon a aquesta lògica: governar per a l'autodeterminació, governar per fer sortir Catalunya de la crisi, en les duríssimes condicions actuals. No tenim gaire temps. Això és el que la majoria de catalans esperen del Govern.

Riure, malgrat tot