Que el 2012 ens guiï...

La pregunta que ens fem tots plegats aquest any que tot just comença és: cap on va tot això? I encara més: cap on ens porten? ¿No hi ha ningú que no navegui a vista, que tingui un plànol clar, amb objectius precisos, amb una planificació d'operacions ben definides que ens portin cap a noves fites?

Som al mig de la tempesta. Sabem que la crisi que travessem no és un canvi conjuntural sinó un veritable canvi de paradigma. Si bufetejats com estem per les onades, aclaparats pel vent, privats de visió per la boira, no sabem cap on enfocar el timó, estem perduts. El canvi de paradigma no pot enganxar Catalunya amb el peu canviat. Encara hi ha massa veus que aspiren a tornar a temps passats, fent el que fèiem fa pocs anys una mica millor, sense comprendre que allò que fèiem aleshores o no es ven o hi ha algú altre que ho farà millor que nosaltres, més de pressa i més barat. El canvi de paradigma passa, per tant, per canviar els objectius estratègics en relació amb quines han de ser les apostes fonamentals del país.

No parlo del lloc comú de l'educació. Fa una certa angúnia, genera tristor, seguir sentint els polítics de torn parlar de la importància de l'educació sense canviar res de substancial respecte a això. Si l'educació a tots nivells és important, que es noti, que es noti de veres, i no en parlem més. El que avui falta és comprendre que hi ha camí industrial per córrer i que Catalunya el pot encapçalar. El camí és nou i té noms i cognoms: és la revolució industrial del segle XXI, la que encara està pendent, la de l'autosuficiència energètica que ens ha de fer lliures un altre cop i ens ha de permetre sortir de la crisi en el grup de les nacions capdavanteres.

En parlar de l'autosuficiència energètica, tal com ho fem alguns, veig les cares dels descreguts, les dels del somriure mofeta que no gosen dir-me a la cara que em consideren una mena de polític folklòric que, en parlar per parlar, com tantes vegades, dirien ells, hem de fer els polítics, som incapaços d'indicar un camí que no ens porti acceleradament a la fi. Doncs no, no parlo per parlar: la producció distribuïda d'energia a les ciutats (solar, eòlica), la geotèrmia, la producció d'energia neta a les nostres aigües territorials, l'aprofitament dels nostres boscos com a font de biomassa (els boscos catalans són fàbriques de fusta abandonades) no són cap acudit. Són un repte tecnològic, científic, empresarial, cultural i productiu. Un repte polític de primera magnitud.

En parlar de la modernització de les nostres ciutats, que vol dir en l'adaptació dels nostres habitatges, dels nostres edificis, de les nostres illes de cases, dels nostres districtes, ciutats i àrees metropolitanes, estem parlant de la necessitat de recuperar la velocitat humana dels nostres barris, de la possibilitat de viure-hi i de treballar-hi. Per tal que això sigui possible cal que deixem de barallar-nos amb la ciutat i ens proposem actualitzar-la. Rehabilitar, per tant, ja no només com arranjar, sinó més aviat com adaptar a la realitat productiva i energètica nova.

Cal que deixem de barallar-nos amb el gran protagonista industrial del segle XX, el cotxe. La meva profecia és que d'aquí deu anys tots el que ara em llegiu us moureu amb vehicle elèctric: ho faran els repartidors de mercaderies, ho faran els motoristes, ho faran els taxistes, ho faran els camions i els vehicles de turisme. Deu anys que canviaran el món de l'automòbil i la qualitat de les nostres vides. La bona nova és que una de les millors fàbriques del món de vehicles d'alt valor afegit la tenim a dins del terme municipal de Barcelona o en l'àmbit metropolità.

El nou paradigma té ànima industrial, com no podia ser d'una altra manera. I d'aquesta ànima en sorgirà una societat renovada, amb nous llocs de treball, amb noves oportunitats, amb mentalitats noves. Si Catalunya lidera, quin país rival ens pot aturar? Si Catalunya decideix fer el cop de timó i deixa de llepar-se les ferides, quina conjuntura ens pot esclafar?

Darrere d'aquest pla d'acció nacional de sortida de la crisi que proposo hi ha la llavor de la nostra llibertat. Necessitem generar riquesa i necessitem generar lideratge. I per fer-ho cal que els lideratges sàpiguen fer sorgir del si de la pàtria el millor que tenim. Al cap i a la fi un líder es defineix com la persona que sap aixecar la nació de terra, persona per persona, col·lectiu per col·lectiu, poble per poble i ciutat per ciutat, per tornar a caminar, per fer adonar a tothom que no només tenim alè per fer unes quantes passes més, sinó que en aixecar-nos generarem camins nous que ens faran sortir reforçats del cul-de-sac al qual ens han portat tots plegats. Que el 2012 i la fe en nosaltres mateixos ens guiï. Jo ja he començat a caminar. I tu?