El número de juny de la Revista de Catalunya publica un article magnífic de Vicenç Villatoro que duu per títol “Un món de places”. En aquest article l’escriptor hi planteja que a les places del món s’hi està produint un debat i un combat per l’espai comú, per veure què compartim a la plaça. Aquesta discussió és especialment viva a Barcelona, on debat i combat no són metàfores de res, ans al contrari, reflecteixen exactament allò que està succeint en alguns carrers de la nostra ciutat.
Sóc dels que pensen que Barcelona es defineix com un somni social. El somni social s’ha traduït en la construcció efectiva d’una ciutat en què cap tothom, en què la capacitat de suportar les maltempsades és superior a la mitjana de la majoria de ciutats del món. Una ciutat en què l’espai públic, la plaça i, per extensió, l’escola, l’ateneu, l’esplai, el cau, el centre parroquial, el club esportiu, l’associació de veïns, són centres de generació de capacitat de convivència. Aquest somni social plasmat en l’espai que compartim no és un fet climàtic o casual. És la conseqüència d’una voluntat cívica, i per tant política, compartida per la majoria de barcelonins i de barcelonines des de fa generacions.
La plaça també és l’espai del debat i del combat. L’espai del conflicte. La tradició de la gestió del conflicte a Barcelona respon als models d’Occident. No cal tirar gaire enrere per constatar fins a quin punt Barcelona, com la majoria de grans ciutats del món, es debat entre la condescendència i la repressió a l’hora de minimitzar conflictes que s’escapen de les lògiques de la convivència i del sistema. N’hem tingut episodis prou greus i assenyalats, que ara no cal esmentar, per haver après que podem haver reprimit els antisistema, o bé els podem haver ignorat amagant el cap sota l’ala, com s’ha fet tants anys, però que segur que no els hem integrat en els processos de debat, que no de combat, que són els que, en definitiva, han d’ajudar a consolidar la democràcia per la qual tanta gent va lluitar (sense eufemismes) al nostre país.
El fet que episodis de violència de carrer hagin despertat consciències adormides també crida l’atenció. És el que anomeno la consolació de les consciències. Per una banda els que enyoren els somnis progres dels anys seixanta, habitualment gent que mai no ha acabat de pair del tot les renúncies pròpies, l’adaptació personal a la mesocràcia que els va veure néixer, contra la qual es van revoltar amb aires freudians, i a la qual van retornar amansits per les necessitats i per la inevitable dependència del viscut a casa. Per altra banda tenim els conservadors compulsius, els que han conviscut malament amb la Tolerància del conflicte (escric tolerància amb t majúscula volgudament), signe d’identitat d’una ciutat que va convertir aquesta tolerància en marca d’aigua d’identitat.
El conflicte desfermat darrerament a Barcelona juga el paper de consolació per a tots dos extrems: per una banda permet als vells progres reprendre el discurs d’un temps exhaurit. Per altra banda permet als conservadors aixecar la bandera de l’ordre a tot preu, com si aquest “s’hi val tot per l’ordre” no comportés costos molt més alts dels que veritablement estem disposats a pagar.
Els temps nous, els que estem vivint, han deixat de ser temps d’encasellaments. Avui sabem que la complexitat no és patrimoni d’una casta, ni d’una classe social. Cadascun de nosaltres som subjecte de complexitat, i aquest és, penso, el tret fonamental del nostre ésser individual i comunitari. La plaça, per tant, si ens ha de ser útil, ha de reconèixer aquesta complexitat, i ha de mirar d’esdevenir l’espai en què el combat esdevingui diàleg, per molt que alguns bramin i cremin, per molt que d’entrada es neguin a dialogar. S’ha acabat amagar el cap sota l’ala.
Les situacions a què ens anem enfrontant són noves. Travessem una crisi profunda de legitimitat de les institucions democràtiques fonamentada en la incapacitat de respondre a problemes globals i a situacions d’injustícia molt arrelades a la societat. Ho veiem cada dia a les pàgines dels diaris: habitatge, feina, dèficit de serveis, beques... La malaise d’una part de la societat no és anecdòtica ni passatgera. Aquesta malaise explica els esclats. Si les eines del segle XX no ens serveixen, i no serveixen, ja ho veiem, n’hem d’inventar de noves.
La plaça que jo vull és la plaça en la qual hem de cabre tots. Fins i tot els que es volen despenjar de la societat perquè no hi troben resposta. Cal fer tot el que sigui a les nostres mans per llançar-hi cables i acostar-los a la convivència, a compartir els mínims que segueixen fent de la nostra plaça una de les més dignes del món.
