Reinterpretant Pujols

Francesc Pujols, el filòsof català famós, entre altres coses, perquè Salvador Dalí li va dedicar la plaça adjacent al Teatre Museu de Figueres, va ser un pensador peculiar. Es va moure entre teories diverses: la hiparxiologia, la pantologia i el torrisme. M’aturaré en aquesta darrera teoria, o corrent de pensament iniciat pel filòsof. L’ideal d’en Pujols era la “vida del torrista”, consistent a llevar-se a les dues de la tarda, dinar, jugar al tresillo, donar un tomb per la Rambla, sopar, retornar al cafè, parlar amb els amics, gastar alguna broma, ressopar i anar a dormir a punta de dia. Francesc Pujols va ser conseqüent amb les seves teories, i va passar mitja vida a la Torre de les Hores de Martorell, consumint vida i pensaments. Malgrat tot, aquest home era el mateix que va dir que, els catalans, només pel fet de ser-ne, un dia o altre ho tindríem tot pagat. Després de donar-hi molts tombs, he arribat a la conclusió que el filòsof volia dir que ho havíem de tenir tot pagat a base de treballar més que els altres. Aquesta és la reinterpretació que faig d’en Pujols: treballar, invertir en el present i en el futur, ens fa i ens farà molt més forts, i més lliures.

Hi he pensat aquests darrers dies en el magnífic Smart City World Congress celebrat a Istanbul. Turquia, i en concret la vella i jove Constantinoble, malda per encarar la modernitat amb la força que els dóna ser una de les metròpolis més potents del planeta. Ja sabeu que Napoleó va deixar dit que si la Terra fos un sol país Istanbul en seria la capital. Doncs bé, el congrés i exposició de ciutats que s’hi ha celebrat, tan ben organitzat per Fira de Barcelona, hauria pogut ser una gran oportunitat per a l’empresariat català per demostrar el que som capaços de fer en el món de l’urbanisme, l’arquitectura i els serveis per a les ciutats del món, i en concret les turques. Poques vegades he vist un ecosistema tan ben predisposat per acollir la nostra iniciativa, per fer-la gran.

Els diferents salons i congressos centrats en les experiències smart que protagonitza Fira de Barcelona són un dels aparadors més potents amb què compta el país per explicar-se i per captar oportunitats. Penso que és imprescindible fer-ne més cas, ser molt més presents als congressos que Fira de Barcelona organitza pel món. Per molt que l’esdeveniment tingui el necessari caràcter regional, l’àrbitre és català, i per tant les ocasions que es vagin produint poden caure molt més del nostre costat. Ni Catalunya ni Barcelona compten amb les eines d’estat necessàries per competir en peu d’igualtat amb francesos, anglesos, alemanys o americans. Per fer-ho necessitem legitimar-nos en marcs únics, i el congrés de les smart cities, ja sigui a Puebla, Istanbul o Kyoto, és un exemple perfecte per a aquells que volen tenir noves oportunitats. Hi ha qui pot veure aquesta iniciativa com un cost. Són els menys. Els més ho veuen com una inversió en el desenvolupament de negoci nacional, en el foment de l’activitat del país, en l’augment de la seva competitivitat.

No fa gaires dies una amiga índia ens va trucar des de Berlín. Hi havia anat a causa de la trobada de ciutats índies que s’hi celebrava. “Berlín, l’Índia?”, li vaig preguntar ingènuament. I esclar, em va dir ella. L’Índia és una de les apostes estratègiques d’Alemanya, i per tant ha tirat la casa per la finestra per convidar els empresaris i les persones més influents del país. L’objectiu és molt clar: Alemanya no es resigna a ser un observador de l’evolució positiva que està seguint el país. Alemanya inverteix en l’Índia, i ho fa convidant els empresaris i els influenciadors més importants per començar a establir una bona xarxa de relacions i de contactes. Berlín hi va dedicar tres dies. És normal: l’Índia ha iniciat un programa de millora de les ciutats molt important. Calia invertir a promocionar els professionals alemanys, les empreses alemanyes, i el sector públic alemany es va posar a treballar per organitzar el gran esdeveniment.

Entre el torrisme i el tenir-ho tot pagat pujolsià hi ha el treballar més que els altres, i invertir més que els altres. Cal promocionar i fer que es valori la cultura emprenedora i empresarial. Necessitem que “tenir-ho tot pagat” sigui sinònim d’haver invertit més que ningú a captar inversió i talent i a generar oportunitats. Quan veiem com alguns torristes es confonen, i pensen que una inversió és un cost, ens hem de posar en alerta i preguntar-nos què hem fet malament. El nostre ha estat un país de gent que, tocant de peus a terra, una terra més aviat pobra, ha generat progrés i benestar per a molts. És el moment d’invertir, el moment de créixer i de competir.