Maite, Anna, Sònia, Josep, Òscar, Antonio, i tants d'altres noms defineixen la generació dels que vam néixer a mitjans dels anys seixanta. Sí, ja us aviso que aquest article reivindica la meva generació. Ho faig pocs dies després que un dels nostres representants, en termes d'edat, hagi deixat el càrrec per al qual havia estat escollit. Em refereixo a en Sandro Rosell. Ha estat una decisió que ens ha impactat a tots. No pot ser d'una altra manera, tenint en compte la rellevància del càrrec que ocupava. Per a mi, tanmateix, no és el més rellevant de tot el que té a veure amb en Sandro Rosell. El més important, en canvi, és el que en Sandro i algunes persones com ell han representat per al país aquests darrers anys.
Nosaltres pertanyem a la generació dels fills dels fills dels que van viure la Guerra. Som els fills dels fills que van patir les conseqüències de la Guerra; fills dels fills dels silencis, de les renúncies forçoses, però també els fills del desvetllament dels anys seixanta i setanta. Som fills d'una generació que ha combinat dicotòmicament un cert sentit pessimista de la vida -era molt difícil de no quedar-hi atrapat quan se celebraven vint-i-cinc anys de pau sota el signe del feixisme- amb un esperit de gust per l'acció imprescindible per obrir-se camí en temps tan adversos. Aquest ha estat el llegat actitudinal més important que hem heretat, que s'ha vist encarnat en algunes de les persones que han dirigit el Futbol Club Barcelona aquests anys.
El Barcelona és una institució única al nostre país i al món. No fa gaires setmanes, reunit amb l'alcaldessa de Betlem, Vera Baboun, vaig rebre una lliçó de barcelonisme. L'alcaldessa em va dir que s'havia fet del Barça quan havia entès que ser del Barcelona era alguna cosa més que una afiliació sentimental. "Ser del Barcelona -em va dir- vol dir militar en uns valors, defensar amb l'exemple, al camp i fora del camp, una manera de fer comunitat. Guanyarem o perdrem -va seguir-, però en el joc, i en la manera de ser al món, com a club, com a comunitat, sempre deixarem petjada".
Penso que la generació que encarnen persones com en Sandro Rosell, en Josep Guardiola i tants altres ha sabut donar el tomb a l'esperit del país. Ens hem tret de sobre el llast del pessimisme dels pares i hem convertit la capacitat per a l'acció, la capacitat de fer sense deixar de ser, en la marca d'aigua del país. Som més optimistes perquè sabem d'on sortim, i sabem cap on volem anar. Som més conscients de les nostres capacitats i de les nostres febleses, però ens concentrem en les primeres i mirem de corregir permanentment les segones.
Totes les comunitats humanes necessiten posar cares al grup. Persones que encarnin els signes dels temps. No és estrany, per tant, que en un moment nacionalment tan important com el que vivim, que en uns temps en els quals la vibració de la catalanitat ens ha situat en un punt tan clau de la nostra història, les persones que encapçalen algunes institucions cíviques rebin la pressió que reben, de tot arreu. El que ha passat amb les darreres presidències i directives del Barcelona potser és una casualitat, producte de la potència dels seus membres i de la duresa del lloc que ocupaven. També pot ser, però, que en condicions nacionals diferents cap d'ells no hagués rebut una pressió tan espectacular, tan desproporcionada, d'entorns no gens afins al barcelonisme ni als valors que encarna. Potser, només potser, es tractava d'evitar que la llotja del Barça esdevingués l'aparador de l'ascensor social que es dóna al nostre país, i que no es dóna en altres verals. Potser, només potser, es tractava d'evitar que el joc, que el fair play del club, acabés esdevenint, com ha esdevingut, l'exemple esportiu i, per tant, col·lectiu al qual es referia Vera Baboun. Potser, només potser, els escàndols que s'han ocupat d'esbombar, els casos que han pogut enterbolir les trajectòries d'alguns dels meus companys de generació, tenien per intenció real fer caure una ombra fosca i definitiva damunt del conjunt del país, el nostre, que aquests xicots encarnaven.
En tot cas, ara que ens fem grans sabem que la vida esdevé moltes vegades un veritable contratemps. Això, però, no ens ha d'arronsar. De fet, no ens arronsa gens, perquè darrere dels Sandros, dels Jans, dels Ferrans, hi tenim un munt de Josep Maries que estan preparats per seguir demostrant de quina pasta està fet el nostre poble, i sobretot per seguir avançant a bon ritme cap als objectius que col·lectivament ens anem plantejant.
No cal dir que la vida no s'acaba amb la nostra generació, ni de bon tros. De fet, el que més els deu exasperar és que tots els que vénen darrere nostre són molt millors que nosaltres.
...
