Sentit comú

L'avanç de l'independentisme té l'arrel en el sentit comú. Els catalans i les catalanes ens hem anat convencent que la millor opció per a nosaltres i per als nostres fills és la separació d'Espanya basant-nos en l'anàlisi freda dels fets i de les dades. Si l'Estat al qual pertanyem, amb el qual sempre hem tingut una vinculació més aviat feble, és incapaç de garantir-nos un benestar digne, és incapaç de garantir-nos una reputació internacional d'acord amb els països capdavanters del món; quan l'Estat al qual pertanyem ens viu com un problema permanent, quan és un enemic objectiu de la consolidació de la nostra llengua i de la nostra cultura tant a l'escola com a les institucions estatals i internacionals; quan es dedica de manera persistent a desviar recursos generats per nosaltres cap a territoris i prioritats que no formen part del que és vital per al creixement de la cohesió social de Catalunya; quan passa tot això, la pregunta de l'home del carrer és ben senzilla: quin sentit té seguir junts?

Qui es vulgui preguntar per què la independència creix, hauria de mirar de recuperar les primeres campanyes sobre les balances fiscals, sobre la falta d'inversions, sobre el llast de la solidaritat mal entesa. L'independentisme ha crescut perquè hem anat a l'arrel dels problemes. El nacionalisme, fent del perquèel centre de totes les explicacions i de totes les reivindicacions, ha anat guanyant adeptes fins a la situació actual.

L'independentisme ha de tornar a posar immediatament sobre la taula el debat sobre el perquè de la nostra reivindicació. Ho hem de fer per seguir guanyant adeptes. Molt més que el debat sobre el com, o el què, cal que seguim insistint en el perquè.

Ho dic perquè darrerament em sembla que estem caient en una doble trampa parada per l'adversari: d'una banda, no adquirir prou consciència que la campanya pel no ja ha començat; de l'altra, caure en discussions bizantines sobre el procés, sobre el com.

Hem de començar a admetre que la campanya pel no a la independència ha començat a fer forat. És una campanya subtil, falsament intel·lectualitzada i editorialitzada tendenciosament. No disposo de dades objectives i, per tant, hauré de recórrer a les meves enquestes, vull dir les que faig mentre parlo amb familiars, amics i coneguts. Em sembla que no m'equivoco gaire si dic que el suport a la independència es manté, tot i que els dubtes sobre l'assolibilitat de l'objectiu, i fins i tot sobre el que ens passarà si l'assolim, han augmentat. Dit d'una altra manera, els dubtes sobre si la independència servirà per guanyar en competitivitat, inclusió social, generació de riquesa i de feina han augmentat.

El discurs de la por fa forat. Podem dir que la por és irracional, i absurda en aquest cas. Precisament això és el que vol el nostre adversari: generar-nos dubtes, por, incertesa, emparat per la irracionalitat i per arguments espuris. Per fer-ho se serveixen de totes les vies possibles, ja siguin polítiques, econòmiques, diplomàtiques i d'altres que hem vist fa poques hores a Barcelona, durant les celebracions del 12 d'octubre, diada instaurada durant el franquisme com a Día de la Raza (els més joves heu de començar a llegir història -Culla, Preston, Termes, Fontana...- per saber quin pa es donava en aquest país durant els temps en què els vostres pares tenien la vostra edat).

Pel que fa al debat sobre el procés, l'intent és més subtil, però em sembla que comporta perjudicis estructuralment més perillosos: parlar del procés, de la pregunta, del dia de la consulta, i combinar-ho amb l'èpica i el som i serem, ens obliga a no poder seguir parlant de per què passem pel que passem, i ens allunya del món del sentit comú, el món que ha generat més adeptes a la nostra causa.

La imatge de la Via Catalana confirmava que el sentit comú triomfa: famílies senceres, de totes les classes socials, de totes les procedències; persones que parlaven en català, en castellà i en moltes de les llengües que avui són parlades al nostre país. Les tones de sentit comú van ser el combustible que vam consumir per convertir aquella manifestació en el moviment cívic més important de la història recent del nostre país. L'emoció hi era en la mesura necessària, no més enllà, convertida en una immensa joia compartida.

Ara que passen els dies, tot i tenir-lo ben viu, anem deixant enrere el record de la Via. Ara se'm fa evident que no podem oblidar per què fem el que fem. Més que parlar de les maneres d'arribar a la independència, més que centrar la discussió en el procés i les condicions del referèndum, caldria que els polítics i els membres de la societat catalana expliquéssim com mai, i a tot arreu del món, per què i per a què volem la independència. Amb sentit comú.