Sortir de la crisi

La lògica frisança de la prosperitat està portant moltes persones a fer conjectures sobre la possibilitat que ja s'estigui sortint de la crisi. És un fet que les importacions comencen a créixer, que hi ha un moviment en el món de les llicències que no es veia fa temps. Fins i tot és notable l'interès que tornen a suscitar certs mercats que fins ara seguien absolutament morts. Tanmateix, què voleu que us digui? A mi tot això em fa una certa angúnia. En aquests comentaris sobre la sortida de la crisi s'hi veu un cert tint de pregària, com si dir que sortim de la crisi ja fos prou per pensar que veritablement la cosa va millor. Segons com, si seguim per aquest camí, podríem arribar a caure en el ridícul dels que l'any 2007 negaven que hi hagués cap mena de crisi. Els recordem bé, tot i que els voldríem oblidar. També em fa angúnia perquè en el fons dir que sortim de la crisi d'aquesta manera màgica indica fins a quin punt no hem après la lliçó dels temps. La crisi que estem travessant no és una crisi de tipus conjuntural. La crisi és el producte d'un seguit d'errors de caràcter estratègic que van coincidir dramàticament amb la falta d'escrúpols d'alguns, i amb l'estupidesa dels altres. La crisi del capitalisme, la que ha portat l'estat del benestar al límit, fins a gairebé dur-lo a la fallida, és la crisi del model industrial, energètic, productiu i financer d'una societat, la nostra, que ha de canviar si no vol tornar a caure, d'aquí molt poc temps, en un pou encara més fondo.

Per tot plegat no puc comprendre com es parla de sortida de la crisi quan, de fet, no som gaires encara els que defensem en públic i amb arguments una sortida de la crisi, dins del sistema capitalista, dins de l'economia de mercat, basada en un canvi de model productiu (i, per tant, industrial i financer) i energètic. Pensar que fent les coses com abans tornarem a prosperar com si res no hagués passat, per la via de l'ajust, és ridícul. De tot el tràngol tan sols en constatarem que, com ja he dit moltes vegades, Marx tenia raó quan parlava dels processos de concentració capitalista, a través dels quals, i via les crisis sistèmiques, el poder econòmic i, per tant, social, quedava cada cop menys repartit.

La crisi ens hauria de servir per reflexionar i per actuar. Ja he parlat en aquesta mateixa columna de l'aposta energètica que em sembla que cal fer. La producció distribuïda d'energia, ben gestionada, fins i tot per grans corporacions, és un dels camins que penso que cal seguir. Igualment és imprescindible apostar pel retorn de la capacitat productiva al centre de les ciutats. Els llocs de treball, els nous, es generaran allà on hi hagi concentració màxima de talent. A les ciutats és on el talent es concentra. Per això cal apostar per la fabricació basada en tecnologia digital i en la impressió en 3D. Quan els nostres fills aprenguin que poden imprimir tasses, cadires, llapis, roba, aliments, plaques solars, bateries, cosa que ja estan aprenent, seran més amos del seu present i del seu futur. Qui tingui capacitat de desenvolupar tecnologies, serveis i components associats a aquesta revolució silenciosa caminarà dues passes per davant de la resta del món, i estarà generant nous llocs de treball de qualitat. I si pensem que tot això va associat a la regeneració de les ciutats, a la millora permanent del seu metabolisme, que vol dir de les xarxes de subministrament, de la mobilitat, de les xarxes d'informació, dels serveis a les persones, aleshores haurem descobert el darrer gran filó que ens queda per descobrir.

Esclar que tot això no es pot dir de la mateixa manera de Barcelona estant que des de qualsevol altra ciutat del món. Vull dir que aquí, a Catalunya, a Barcelona i a l'àrea metropolitana de la nostra capital, tenim una responsabilitat extra. El món ens mira com a exemple de societat que basa el seu funcionament en la cohesió social i en la qualitat de vida. El món ens mira perquè passem per ser una de les ciutats on es viu millor de tota la Terra. Si resulta que, al final, les receptes que fem servir per sortir del cul-de-sac actual són les de sempre, quin exemple serem, quina credibilitat tindrem? L'aposta per l'economia de l'electricitat neta, per l'economia del talent en tots els camps de la ciència i de la tècnica; l'aposta per la nova formació professional basada en la fabricació digital distribuïda; l'aposta per la regeneració urbana, per la definició dels estàndards que ens permetran fer ciutats millors i més abocades al servei de les persones, és absolutament clau.

Hi tenim molt a dir, i encara més a fer. Tots hi som cridats. Callar davant dels qui ens volen dur a un nou final ens fa responsables del que es pugui esdevenir.