UE 'glasnost'
Avui, davant del gran edifici Berlaymont, la seu de sempre del Mercat Comú, s'hi construeix un complex d'edificis institucionals que semblen caiguts del cel, damunt de Brussel·les. Uns grans cartells anuncien que la fortalesa de l'euro és la fortalesa d'Europa. Les obres, les grues, el cartell, semblen una instal·lació artística dedicada a la reflexió de l'empantanegament en què estem immersos. Europa està encallada en les obres dels nous edificis que han d'hostatjar els milers de funcionaris, els centenars de dicasteris que decideixen multitud de normatives i d'aplicacions pressupostàries en forma de plans quinquennals, seguint la millor tradició d'una Europa que no volem tenir com a model. Un bon amic meu compara la combinació de la trama burocràtica i planificadora de la Unió amb els plans dels antics estats de l'Est. Té més raó del que sembla. Qui planifica? Amb quins criteris? Com hi som comptats? Cap on van els diners? Per què necessitem nous edificis europeus? En definitiva, què és el que ens vincula a Europa?
La crisi europea no és només financera. Fa anys que és institucional. Europa va decidir eixamplar-se abans de consolidar-se institucionalment. No va ser una bona decisió. Europa ha esdevingut una nau allunyada dels europeus, una màquina de repartir subvencions que avui és incapaç de dissenyar polítiques, d'implantar-les. Les declaracions europees adreçades a mobilitzar sectors, a promoure la digitalització o a millorar la productivitat són poca cosa més que música de violí enmig de la tempesta. Per això els estats agafen el volant quan la nau està a punt de descarrilar, perquè quan han entrat a la carlinga, no hi han trobat ningú. El pilot és massa petit o senzillament no hi és. Alemanya tiba cap al seu costat, els països del sud miren de fer la viu-viu, el Regne Unit salva els mobles de la City, Escandinàvia s'enfada i els acords presos en seu de la Comissió són qüestionats l'endemà pels estats membres, en un senyal evident de l'escàs vincle que uneix els socis europeus. No hem de plànyer els estats perquè al cap i a la fi ells ho han volgut d'aquesta manera.
La constitucionalització apressada i fallida d'Europa ens perjudica, com també ho ha fet un ampliació poc pensada institucionalment. El salt del Mercat Comú a la Unió ens va confondre i l'ampliació ens ha aturat del tot. El Mercat Comú tenia objectius clars, definits i assolibles. En contra del que es diu amb grans dosis de demagògia i molt poca reflexió, el Mercat conferia sentit tangible al que s'anava decidint, i no permetia que l'organització fos víctima d'entusiasmes grandiloqüents. La superampliació sembla haver estat dissenyada pels que volien una Europa impossible, feble, desunida i farcida de la malaise que ara ens caracteritza. Ara, però, no podem tirar enrere. Ara cal agafar el que tenim i pair-ho sense amagar-nos la veritat. Com diu el mateix bon amic de qui parlava més amunt, és hora de dir que el rei europeu va nu. Si no ho fem, si ens enganyem, hi perdrem tots. Estem a punt de malbaratar el somni europeu per haver construït un model que s'escapa de la lògica i de la dimensió de les administracions modernes, basades en la proximitat, la responsabilitat i la legitimació democràtica.
La crisi d'Europa és institucional i gira a l'entorn de la legitimitat mateixa dels que decideixen per nosaltres. A la Unió Europea li cal una glasnost , un veritable procés de transparència que ens expliqui el com i el perquè de les polítiques que s'hi desenvolupen. I amb la glasnost , la perestroika . Transparència i reforma per aconseguir tornar a creure en la idea tangible d'Europa, i no en entelèquies romàntiques. Europa és les seves institucions. La resta és literatura de discurs polític de tercera per a autoconsum, de massatge d'un ego justet de realitats.
Escric dalt d'un avió que em duu de Xangai a Pequín. De la Xina estant, Europa és un ideal de llibertat meravellós i un nyap polític i econòmic. Europa no pot perdre més temps o serem copats per models que ens faran posar de genolls. No ens hi podem resignar. No hi tenim dret. Les generacions que ens segueixen no ens perdonaran la renúncia a exigir i a implantar els canvis necessaris per dotar el nostre continent d'institucions veritablement útils. La feina s'ha de centrar, per tant, en una glasnost institucional veritable que ens condueixi a implantar un model de bon govern en què els europeus ens reconeguem. L'alternativa és asseure'ns al porxo per veure passar la vida, mentre algú altre ens fa el pla quinquennal. Aleshores les subvencions ens les pintarem a l'oli, en un paisatge farcit de muntanyes boiroses i ocellets exòtics. Ens ho haurem guanyat.
