Nissan com a símptoma

Vaig entrar a treballar a Nissan el gener de 1989. En aquells temps érem més de deu mil treballadors i els japonesos començaven a modernitzar a fons les velles estructures fabrils de Motor Ibérica. Tot havia començat el 1920 amb la fàbrica de la Ford, que més endavant es va convertir en Massey Ferguson, Motor Ibérica i, finalment, Nissan. De ser una fàbrica en què encara hi recordo la línia de muntatge dels vells camions Ebro, es va convertir en una de les fàbriques més avançades del món dissenyant i produint vehicles de valor afegit: pionera en 4x4, en furgonetes i monovolums d’èxit global, Nissan va contribuir decisivament a modernitzar el sector de l’automoció a Catalunya. Vaig tenir la sort de treballar amb figures llegendàries de l’automoció catalana, com en Joan Amorós, veritable general d’empresa, servidor inigualable a la causa nacional; o en Jaume Segalés, directiu que venia de les fàbriques de Massey Ferguson de Detroit i que ens va ensenyar tot el que sabem. O amb professionals del món comercial com en Francesc Andreu o Manolo García, pioners en el desenvolupament de l’aplicació comercial de les tecnologies digitals. Nissan, una fàbrica situada a deu minuts del centre de Barcelona, a deu minuts de l’aeroport, a tocar del port, era el producte d’una gran ambició continuada en el temps i compartida pel conjunt de la societat catalana. El meu pare, mecànic, reparava el tractor d’un pagès del Prat el dia que el general Franco posava la primera pedra de la fàbrica en un camp de cols, al que aleshores era enmig d’enlloc, a tocar del riu Llobregat. Franco no tenia més remei que posar la primera pedra d’aquella factoria perquè l’ambició de la societat catalana era més forta que la voluntat franquista d’anorrear-nos. Era una ambició d’acord amb el que tota societat necessita per reeixir: voluntat de créixer. De la fàbrica de Barcelona de Nissan n’han sortit enginyers de disseny i de producció que han treballat per tot el món. N’han sortit directius que han demostrat la seva capacitat primer a Amsterdam i després a París, seus corporatives de Nissan a Europa. Amb Nissan, la indústria de components catalana, una de les més integrades i competitives del món, s’ha posat al nivell d’Alemanya, França o el Regne Unit.

I tanmateix ens ho estem deixant perdre a causa d’una gran confusió, el símptoma principal de la qual és el tancament de Nissan.

La confusió té un vessant occidental, europeu, del qual nosaltres els catalans som partícips: l’abandó del caràcter predominantment industrial de la nostra societat. Hem acceptat estúpidament que no es podia fer res contra la deslocalització, que no podíem competir amb la Xina. I tanmateix els alemanys ho fan. La confusió d’Occident ha fet que les estructures industrials europees pateixin fatalment, i entre elles especialment les que estan més exposades, per falta de capacitat i de voluntat de protecció de l’estat espanyol. Això no ho explica tot. Catalunya ha perdut pes industrial també per una confusió pròpia i intransferible: la falta d’ambició institucionalitzada, combinada amb la incapacitat d’anticipació col·lectiva o, dit menys correctament, d’intel·ligència col·lectiva.

Francesc Joan deia fa anys que no hi ha sectors en crisi; hi ha empreses, i sobretot empresaris, en crisi, la qual cosa condueix indefectiblement a tenir societats en crisi. D’aquí la necessitat d’invertir en R+D+I+I; la necessitat de prestigiar la iniciativa empresarial i la direcció corporativa; la necessitat de reforçar i formar permanentment els representants socials; la necessitat de regenerar permanentment la cultura industrial. ¿Recordeu les campanyes Catalunya, fàbrica d’Espanya, Catalunya, motor d’Europa? Les recordeu? Molts se’n fotien. Eren els predecessors dels que s’oposaven als congressos de mòbils, a les smart cities o que cridaven fa quatre dies a tancar les fàbriques d’automòbils perquè no són, diuen, sostenibles. La ignorància fa estralls. La confusió augmenta per una colossal falta d’ambició, per una actitud acomodatícia a eslògans buits. En aquest sentit, i a causa de la gran confusió, Catalunya i sobretot Barcelona s’han anat fent petites. Nissan n’és el gran símptoma, el darrer, el més perillós. Sense Nissan molt talent marxarà. Nissan ens va fer de veritable universitat. Què se’n farà d’aquesta tradició? Caldria que algunes persones (això va de persones) influents i intel·ligents es moguessin ràpidament per mirar de salvar el que es pugui salvar, mentre anticipem a contrarellotge un pla de regeneració del sector. Cal actuar radicalment. Altrament el silenci de la fàbrica de Nissan presagia el declivi silenciós però inexorable de la nostra capital i, de retruc, del país.