22/12/2017

Encertar el camí

3 min

EscriptorQuan Rajoy va convocar les eleccions, emparant-se en l’aplicació de l’article 155, pensava que guanyaria. Si s’havia acusat l’independentisme d’haver convocat les eleccions del setembre del 2015 com un plebiscit, ara era l’unionisme qui, de manera descarada, aprofitant que feia de jutge i de part, convocava els seus partidaris per al vot més transcendent de la seva vida. Han fracassat. Presó, exili, repressió policial, tribunals, Junta Electoral, Brunete mediàtica, tot els anava a favor. També escoles de negocis, bancs i grans empresaris es van sumar a la campanya d’intoxicació, desplegada a tot drap, sense escatimar mentides ni tergiversacions de la realitat, amagant pressions i coaccions inconfessables, de moment. Han perdut. Caldrà homenatjar ben aviat els empresaris que individualment i col·lectivament, a través de coratjoses associacions i fundacions, han rebatut i s’han oposat al terrorisme informatiu que ha mirat d’atemorir la població catalana. Malgrat tot, i potser també afavorits per l’atac de realitat al qual l’Estat ha sotmès l’independentisme, aquest no només ha aguantat, sinó que s’ha consolidat. Ja és irrellevant pensar què hauria passat si l’independentisme hagués anat junt. Separats i tot, JxCat i ERC, amb la suma de la CUP, han fet un resultat històric, un altre, indiscutible als ulls del món, segons es pot llegir als principals editorials dels mitjans globals, però també, diguin el que diguin, als ulls espanyols.

Ara, temps de Nadal, és temps de reflexió activa. És inútil i sobrer parlar de les tàctiques partidistes. La lliçó és massa gran, massa aclaparadora per perdre’s en els detalls. Cal enfocar el moment amb els ulls de la història, de la responsabilitat valenta i dels objectius que mouen a participar de la vida política del país a tanta gent de bona fe. Ara és el moment d’encertar el camí i, per fer-ho, proposo algunes possibles pistes.

1. JxCat i ERC, des dels postulats programàtics respectius (em costa escriure ideològics), i des dels aparells propis, han de fer tot el possible per entendre’s. No parlo de la investidura del president, ni dels suports parlamentaris al Govern, que dono per fets. Parlo de seguir incidint en el diàleg mutu amb la generositat que l’ha caracteritzat fins ara. No s’ha de fer cas de les anàlisis condescendents dels qui descriuen els enfrontaments entre les dues organitzacions com un desastre. És normal que hi hagi enfrontaments, i desacords. El que no ho és tant i cal valorar és l’esforç que, per exemple Turull i Rovira, van fer, han fet i fan perquè el ventall de l’independentisme majoritari no s’esberlés per discussions sobre qüestions d’apreciació, no determinants per al que és essencial. Ara sense l’eina de JxSí, però possiblement més tranquils, serà més factible pensar i pactar un bon pla d’acció nacional que, des de la legitimitat combinada de l’1-O i de dijous, permeti treballar amb un pla viable perquè arribem a fer efectiva la voluntat de la majoria del poble català.

2. Cal seguir creixent. Haver guanyat cent mil vots en una situació tan difícil és un èxit total. L’èxit del president Puigdemont és haver incorporat intel·ligència fresca i nova a l’escenari de la política quotidiana. Elsa Artadi n’és un exemple clar. I tanmateix cal mirar el mapa electoral del país amb ganes de penetrar a les bosses de població que no voten independentista. Com no fa gaires dies em deia un capità socialista metropolità parlant dels seus fills, la major part de les generacions joves tenen clar que la tutela espanyola és fatal per als interessos catalans. Cal, però, treballar bé, jugar amb cura amb els afectes, comprendre cada barri, cada veïnat. Cal ser-hi sense ànim d’apologeta i sí en canvi amb ànim de formar-ne part. És l’estratègia de penetració política a l’àrea metropolitana encetada fa uns pocs anys, actualitzada, i amb voluntat de contrapesar el nou paper de Ciutadans, que només es mou còmodament en l’eix de l’anticatalanisme. L’independentisme ha de bastir ponts amb l’entorn polític. Socialistes (malgrat Borrell i el suport vergonyós al 155, que tan car els ha costat) i comuns han de formar part de l’espai de diàleg per a grans acords.

3. Cal estendre la mà, encara que ens l’escupin, encara que ens vulguin presos i exiliats, a Ciutadans i populars. El president Puigdemont encarna com pocs aquesta voluntat de diàleg. Ho ha fet des del primer moment. Ho fa ara des de l’exili, empassant-se els retrets, fent veure que no sent amenaces i insults. És complicat refiar-se de qui et vol amb el coll a terra, sota la bota. Només la força de les nostres conviccions, i una actitud combativa, no mesella, al mateix temps oberta al diàleg, ens permetrà reeixir.

stats