El gambit espanyol
El gambit és una jugada del món dels escacs. La seva característica fonamental és que el jugador que la practica sacrifica una peça pròpia esperant cobrar-ne una de més gran en les jugades següents. La peça sacrificada pot obrir espais nous per al joc de qui fa el gambit.
Hi he pensat aquests darrers dies mentre he anat seguint la deriva de les accions del govern de l'Estat relacionades amb Catalunya, i sobretot quan les he posades en relació amb el que passa al Regne Unit. En el moment en què el Partit Nacional Escocès (SNP), amb el primer ministre d'Escòcia al capdavant, va plantejar obertament la necessitat de fer un referèndum sobre la independència d'Escòcia, la reacció britànica ha estat clara, diàfana. Podríem dir que el Regne Unit, encapçalat pel primer ministre, Cameron, ha fet un moviment intel·ligent forçant Salmon a moure's en funció d'aquesta jugada. Cameron ha dit que molt bé, d'acord, que si es vol fer la consulta, que es faci, però que es faci ben de pressa, que no es distregui la gent durant mesos perquè el Regne Unit, diu Cameron, no s'ho pot permetre; que, a més, la pregunta que se sotmeti a referèndum sigui ben clara: independència sí o independència no; preguntar-ho d'una altra manera seria, diu Cameron, no encarar la qüestió. Esclar que David Cameron ha jugat a l'anglesa, i que ho fa seguint un guió que tan sols pot seguir una nació de persones que tenen un alt concepte de la llibertat individual i col·lectiva. Però també és cert que el moviment de Cameron té la virtut, per als britànics, de forçar la màquina del costat escocès, obligant-los a pensar sortides i a gestionar la força que tenen, la política, la social, la mediàtica, amb tanta intel·ligència o més. De moment Escòcia ho està fent, perquè compta amb intel·ligència i amb força suficients per encarar els temps amb un cert optimisme.
Sembla que Espanya també mou peça davant de la situació actual. La partida està embolicada de fa temps. Després de la mort de la Transició, i encarats a un futur incert des d'un punt de vista social, econòmic, però, sobretot, i no ho oblidem mai, institucional i constitucional, els dirigents espanyols sembla que no volen perdre l'oportunitat de guanyar el que ara pensen que poden guanyar definitivament: la cohesió nacional espanyola, amb la lògica de la força, que és la lògica que domina l'Estat, fatalment, des de fa segles. Avui la força contra Catalunya s'aplica de manera que tan sols se'n notin els efectes. Catalunya s'esllangueix i tothom ho mira com si no s'hi pogués fer res. "Pobra Catalunya! Qui ho hauria dit! Mireu-la, mireu com es va fent cada cop més petita. I no és que nosaltres no l'estimem. Catalunya ha de ser la locomotora d'Espanya, sí, però esclar, quina locomotora, que no pot ni arrossegar les seves províncies..."
La força aplicada contra el nostre país és molt dura i requeriria una gran intel·ligència per fer-hi front. Aquí no serveix la intel·ligència escocesa perquè davant no hi tenim Anglaterra. Aquí ens cal avaluar adequadament les seves forces, però sobretot les nostres. I també cal avaluar fins a quin punt els dirigents de l'Estat no descompten la nostra majoritària i efectiva desafecció en relació amb Espanya. Aquí és on entra de ple la idea de gambit: la reconstrucció definitiva de l'Espanya inacabada, de l'Espanya que aspira a ser França, l'estat acabat, l'estat amb variants territorials de caire folklòric, com a molt amb algun brot regional que molesta però que fins i tot ajuda a cohesionar de tant en tant explotant una vegada més el discurs republicà, passa possiblement pel sacrifici de la peça catalana tal com ha estat entesa des del temps de la Transició. Al cap i a la fi, si han decidit matar la Transició per la via de la reforma encoberta de la Constitució, ara cal matar el sistema de contrapesos político-nacionals que la van generar aprofitant l'ensulsiada financera. El gambit espanyol ens sacrifica per posar per davant la nova-vella idea de l'Espanya acabada. Ens sacrifica perquè fent-ho fins i tot podran mostrar alguna generositat forçada amb el nostre país, si els mercats els ho permeten, combregant-nos després d'haver buidat l'autonomia.
La jugada següent és clau. El gambit que ens plantegen ens duu a cercar el que alguns anomenen el xoc de trens. I si és el que ells volen? I si precisament ens estan forçant a cercar el xoc quan estem més febles? En la lògica del gambit, Catalunya ha de mossegar l'ham i s'ha de posar necessàriament allà on ens han dut. Ho hem de fer? Ho deixo aquí. Ara més que mai cal que algú pensi amb el cap molt fred. S'ha de pensar a més de tres moviments vista. Ens hi va guanyar.
