Publicitat
Publicitat

La gavardina? La democràcia!

Passar per alt la utilització de l’odi com a eina política és col·laborar amb qui atempta contra l’essència de la democràcia. Josep Maria Planes ens ho va ensenyar en els seus articles memorables contra els totalitaris de la FAI, aquells bèsties tràgics i grotescos, alguns d’ells amarats de la bona fe que suposa la fidelitat als eslògans, però molts altres manipuladors assedegats de la venjança cega que generen l’estupidesa, la inanitat intel·lectual i les ganes de fer-ho passar tot avall perquè sí. Des de molt jove en Planes va mirar de fer periodisme valent i seriós. Des de les seves cròniques esportives, passant per les de la vida social, fins a arribar al periodisme de recerca que finalment el va dur a la mort, en Planes mai no va estar subjecte al “políticament correcte”, sobretot quan el que semblava correcte políticament era fer el joc als enemics de la democràcia que es posaven el poble a la boca sense tenir cap intenció de consultar-li res.

En Planes denunciava la ceguesa de la premsa de Barcelona a l’hora de descriure amb objectivitat qui eren aquests enemics d’una democràcia tan estantissa com la de la Segona República. Quan ell s’hi va referir, denunciant-ne els incendis, les amenaces a persones de tota mena, fins i tot els actes de terrorisme (són memorables els articles dedicats a la mort dels germans Badia), va estar molt sol. Deia, amb una força que ara trobem a faltar: “Davant d’aquests fets, innegables, hom reacciona amb uns planys lírics i es fan uns discursos acadèmics i desolats. Públicament hom adopta la tàctica de l’estruç”.

Hi he pensat força aquests darrers temps en els quals fets tan clarament organitzats per grups enemics de la democràcia representativa com els mal anomenats escraches, que no són res més que coaccions, com la crema d’equipament de propietat pública o les coaccions i els intents d’agressió a electes, són justificats amb arguments peregrins i estúpidament relativitzants. Aquestes febleses s’han fet més paleses que mai amb motiu de la sentència condemnatòria als acusats dels setge del Parlament de Catalunya del 2011.

Catalunya és un país de tarannà majoritàriament democràtic. No fa gaire més de setanta anys el nostre país va deixar literalment la pell en la guerra contra el totalitarisme. Un dels motius pels quals es va perdre aquella guerra va ser sens dubte el totalitarisme, el gangsterisme i el desvergonyiment organitzat a la rereguarda republicana sota la disfressa de la lluita pels drets de les persones. Tot plegat no va ser res més que un gran engany, una impostura només seguida amb fe per tots aquells que no tenien res més que la fe per vertebrar un pensament polític.

La lluita dels nostres avis i besavis per la democràcia va ser seguida per la lluita dels nostres pares, la generació nascuda durant la postguerra, que finalment va aconseguir dur la democràcia al nostre país. Votar els nostres representants va ser un assoliment històric. Encara ho ha estat més que, malgrat tot, hàgim seguit vivint i expressant-nos en llibertat durant gairebé quaranta anys, fins a arribar a la generació que demanem votar per decidir sols el futur del nostre país.

És per això que em sembla increïble que no hi hagi un clam contra els totalitaris de la caputxa i els coaccionadors. Em sembla increïble que no s’investigui amb les ganes d’en Planes qui son, d’on vénen, què volen els que tallen carrers, pinten façanes, destrossen mobiliari urbà públic... Qui són els que es parapeten darrere d’una falsa superioritat moral. Què busquen els que es reclamen veu del poble, sense haver consultat mai res al poble. A què anomenen gestió els de l’autogestió. Què passa si s’ocupa el que ells han ocupat. I així un tema darrere l’altre.

Malauradament avui dia el nostre país està dominat per un relaxament creixent en tot allò que significa la legitimació de la democràcia representativa. No cal dir que els atacs procedeixen de tots els camps, començant per aquells que, emparats per la legalitat, han abusat dels seus càrrecs delinquint. Ara, això no és cap motiu per ser condescendents amb els que, escudats en l’argument del “tots els polítics són iguals”, es permeten pintar gavardines als representants de totes i de tots nosaltres, es permeten escopir, empentar, agredir els nostres representants, i que ens ho prenguem com una gracieta.

No és una gracieta. És un atemptat. Pintant, escopint, coaccionant, agredint, empentant, no fan res més que pintar, agredir, escopir, coaccionar i empentar-nos a tots nosaltres, el poble veritable, el que parla a les urnes, el que no es posa els veïns i les veïnes a la boca en nom de no se sap ben bé què... O sí, sí que se sap: en nom del totalitarisme.

Riure, malgrat tot