Publicitat
Publicitat

Una glòria incerta

Som davant del nostre destí. Els catalans ens hi tornem a enfrontar, com hem fet diverses vegades durant el segle XX, com ho vam fer en el segle XIX i a començaments del XVIII. Podria semblar que ens ho juguem tot a una carta, però no és cert. Al cap i a la fi, de fracàs en fracàs, hem arribat al moment actual, fet de vigoria cívica. És cert que, si hem de fer cas dels rèdits històrics que hem tret de la gestió que hem fet dels conflictes polítics més importants, el judici sobre la nostra capacitat és més aviat negatiu. Massa sentimentals, hem oblidat que en la política en majúscules és molt més important jugar amb intel·ligència i amb astúcia que no pas posant-hi el cor. Si més no en els moments clau, quan més clar cal tenir el cap, quan més s'espera dels que tenen més capacitat de judici i d'acció. Deixar-nos arrossegar pels sentiments, pel fet de tenir raó, pel pit i collons i per l'ara sí que ens toca, seria un error gravíssim, un error de principiant, impropi de qui té ulls per llegir i cervell per interpretar els errors del passat. Ara és temps de reflexions profundes, és temps de saber quan i com, de conèixer els punts febles de l'adversari i, sobretot, temps de posar molt de sentit comú a les passes que es van fent, i a les que s'han de deixar de fer, si convé, per no perdre.

Tornant d'un viatge de treball a l'Índia he disposat de les hores per llegir algun llibre sobre el procés que menà a la independència d'aquell gran país. Entre el 1917 i el 1947 l'Índia tingué més d'una oportunitat per mirar de forçar el domini britànic. El Partit del Congrés indi era una organització potent, ben organitzada, amb una gran capacitat de mobilització i, sobretot, ben dirigida per la família de Nehru. Més enllà del partit, per damunt de tot el país, de tota la nació, el Mahatma Gandhi exercia el paper de líder espiritual i de líder moral del moviment d'alliberament nacional. Tots dos estaven units per una relació molt estreta. Les discrepàncies eren clares, però la confiança era total. Malgrat tot, Gandhi no dubtà a ensorrar les possibilitats d'aproximar l'Índia a la independència en algunes ocasions, donat que pensava que, o bé no estaven prou preparats, o bé que els britànics encara eren massa forts. Finalment, quan l'hora va arribar com a conseqüència de l'afebliment total del Regne Unit, va ser el moment del cop de gràcia.

Som davant de la possibilitat de la glòria. Es tracta tanmateix d'una glòria incerta. I val més que ens ho expliquem així per tal de preparar-nos millor per a tot el que hem de passar. És el moment de recordar a cada passa, a cada argument, que fem el que fem per defensar els nostre dret a ser poble, el nostre dret a ser nació. És el moment de recordar-nos que això ho fem per garantir un present i un futur digne per a la nostra gent, des dels més petits fins als més grans. Que ho fem per dignificar la memòria dels que ens han deixat; per preparar el camí dels que encara han d'arribar.

La nostra glòria és incerta perquè el procés que estem seguint no garanteix que assolim els objectius que la majoria del poble de Catalunya ambiciona. La nostra temptació seria trair la raó, i considerar que tot està fet. Catalunya ha d'anar fent el procés mentre defineix perfectament el mínim comú denominador d'allò que volem que sigui el nou país lliure: una democràcia representativa, sana, oberta, equitativa, meritocràtica, igualitària, cohesiva; un país que aposti per l'escola, que mai no deixi ningú endarrere, que valori el bé comú, que no confongui públic amb arbitrari, ni privat amb privatiu. I fer un país així és molt difícil. Per a mi és una qüestió de principis, de generar els principis compartits a partir dels quals fer el nostre país de demà. No hauria de ser tan difícil, sobretot si el que ens hi estem jugant és la unitat d'acció per a l'assoliment de la independència. Deixem per tant els detalls per més endavant, i concentrem-nos en allò que ens uneix. No és ideal, caldrà que tothom s'empassi un munt de gripaus; potser no és èpic, però segur que és intel·ligent.

En definitiva, la glòria incerta del nostre destí té molt poc a veure amb el famós polvo còsmic amb la història que alguns il·luminats semblen ambicionar, i molt més amb la nostra capacitat de bastir estratègies i tàctiques per fer possible el que ara mateix sembla molt difícil. Ens podem enganyar tots plegats tant com vulguem. Ens podem dir una vegada i una altra que ara sí, que ara no se'ns escapa, i no per molt que ens ho repetim serem més a prop de l'objectiu. La faramalla declarativa afebleix. El silenci intel·ligent, l'administració de la nostra capacitat, i la valoració de la del contrari, poden ajudar a fer la glòria una mica menys incerta.