Publicitat
Publicitat

I si no tenim resposta?

Comento amb en Pep, un bon amic amb qui treballo de fa un temps, la darrera notícia que ens ha impactat: més de 260.000 persones han estat ateses per Càritas a Catalunya durant el darrer any. És molta gent. Són moltes famílies. És molta angoixa acumulada, molt de patiment. La xifra no ens diu res si no hi posem cara, si no ens imaginem els vespres a casa sense tenir res a la nevera, sense saber si demà això que anomenem casa serà el lloc on dormirem. En Pep em diu que abans, quan era jove, tenia la impressió que quan sortia al carrer sempre hi havia algú al diari, a la ràdio, que tenia alguna resposta a les preguntes que l'angoixaven. El present d'aleshores, fet de dictadura, tenia la resposta en la democràcia. El present fet d'espanyolisme cañí i de centralisme tenia la resposta en el catalanisme. El capitalisme desbocat i insensible tenia la resposta en la socialdemocràcia. La falta de referents personals forts tenia la resposta en líders nous, joves, convincents. Quan vam caure al pou de la crisi del petroli i de les reconversions industrials va venir el boom de la societat de serveis, i després de la crisi dels noranta, la que vam viure just després dels Jocs Olímpics, vam travessar una etapa de gran prosperitat. "Sí, ja sé que aquella prosperitat tenia una dosi molt gran de ficció", em diu en Pep. "El poble, la gent petita, la que va fent, llevant-se cada dia a les sis per fer la seva obligació, la que no té la gran perspectiva de les coses, què podia saber? Ara, de sobte, tota aquesta gent s'ha quedat sense respostes, sense referents. Qui dóna la cara per ells?"

Quan en Pep fa aquesta reflexió, i darrerament l'ha feta més d'una vegada, es fa un gran silenci. La nul·la resposta davant de la desesperació social té forma de silenci. En molts casos, en situacions com aquesta, apel·lem amb una gran frivolitat als principis, als valors. "Com si els valors ens donessin per pagar el lloguer!", que em deia una senyora en una oficina d'habitatge. La manca de respostes és la causant dels símptomes que percebem en la nostra societat cansada i perplexa. No tenir respostes per a tanta desesperació i per a tanta por. La por de perdre el que tenim, que és l'altre element que desestabilitza i que tenalla la nostra societat. La por de perdre la feina en primer lloc. La por de perdre la pensió. La por de perdre la capacitat de dur els fills a l'escola que has triat. La por de perdre la casa, la capacitat de pagar això o allò. La por de perdre la salut quan gairebé ja no et queda res. Quan tenim por no escoltem o, si més no, se'ns fa més difícil. Aleshores és fàcil que qui més crida, el que més baladreja, cridi l'atenció dels qui passen un període de pànic. Les respostes han d'arribar abans que la por ho domini tot.

Cal acceptar, doncs, com diu en Pep, que el fet de no tenir les respostes adequades està generant el brutal desassossec actual. Les ocupacions de places, el creixement de la duresa de les protestes al carrer, els nervis que percebem a les cues, als serveis públics, obeeixen a aquesta situació de tensió. No ens hi podem resignar. No s'hi val a negar l'evidència, com si tot plegat fos resultat d'un fet climàtic que canviarà d'un dia per l'altre. Tampoc no ens podem resignar que altres prenguin la iniciativa per nosaltres, tot esperant que ens treguin les castanyes del foc i que ens surti de franc. No, jo no m'hi resigno. El problema actual del país és la combinació fatal de l'espoli fiscal i de travessar un període de maduració del sistema capitalista. De l'espoli ja en parlem prou, i mentre no aconseguim una relació diferent amb Espanya, estem condemnats a patir-lo. Hi hem posat el coll. Del que no parlem prou, en canvi, és de la necessitat de renovar el capitalisme, i de reorientar el nostre sistema productiu. Cal tornar a estimar la indústria, cal tornar a voler-la a casa. Hem de desitjar tenir fàbriques a prop nostre. Atenció: no seran fàbriques com les d'abans. Seran netes, combinables amb la vida ciutadana. La primera resposta que hem de donar és productiva. Això s'ha de notar en tot el que fem. Producció basada en les noves formes de producció d'energia, basada en l'economia de les ciutats, en la regeneració, en els nous materials. Cal una gran valentia i una gran decisió, però tenim talent, creativitat, i capacitats demostrades. No tot el món està en crisi, i hi ha molta part de món que necessita la nostra capacitat. La resposta a la crisi del capitalisme, que és sistèmica, ha de ser sistèmica. Quedar-nos a mitges, pensar que amb uns ajustos per aquí i unes subvencions per allà ens en sortirem és amagar el cap sota l'ala. La resposta és en el canvi radical, i no podem perdre més temps.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT