El nostre món ja és el món

Havia estat citat a les set del matí a la primera taula rodona del dia del Citylab. La taula girava a l’entorn de les polítiques d’habitatge social assequible. Les set és l’hora habitual de començar les reunions en alguns àmbits del món empresarial i de l’administració als EUA. Només cal haver seguit amb un cert interès la famosa sèrie The West Wing per saber que això és així. Més encara a Los Angeles, on començar aviat és garantia d’arribar a l’hora. De fet, però, aquesta hora de començar reunions no és exclusiva dels americans: els primers directors de l’empresa en la qual vaig treballar durant els meus anys de formació, alguns d’ells procedents de la millor cultura industrial del país, obrien la parada a les set del matí; nosaltres, joves delerosos d’aprendre el que els mestres ens ensenyaven més amb les actituds que amb les paraules, els seguíem aleshores, i els seguim ara, amb una certa idea de pulcritud i d’endreça monacal.

A les vuit del matí l’alcade Trias i jo teníem programat un esmorzar amb Michael Bloomberg. L’exalcalde de Nova York ens esperava en una sala de l’Hotel Marriot del centre de Los Angeles amb dos membres del seu equip. Vam esmorzar tranquil·lament, i durant una hora vam repassar aspectes relacionats amb el món de les ciutats, però sobretot amb el que podem anomenar la governança global. En Bloomberg s’havia vist amb el primer ministre indi, Modi, i amb altres líders globals, i tenia ganes de saber el que passava a Catalunya. Barcelona és en aquests moments un referent global en el món de la indústria de les ciutats intel·ligents, dels grans projectes de transformació urbana, de la cohesió social i com a potencial inversor, i no és estrany que el nostre procés cridi l’atenció, cosa que no vol dir que hi hagi un sentiment immediat de simpatia. Val a dir que el procés escocès, i fins i tot la manera com ha acabat (en contra del que alguns catalans poden pensar), ha contribuït de manera important a desdramatitzar l’exercici del dret a l’autodeterminació dels pobles al cor del Primer Món. Al contrari: el dret a votar és vist amb naturalitat, sobretot si hi ha causes justificades. El gran problema de Catalunya, a escala internacional, és que, malgrat la importància relativa de la nostra cultura, ha estat una nació políticament secreta fins fa només dos anys. Esmorzant amb en Bloomberg, que sí que tenia una idea més o menys acurada del com i el perquè de la transició democràtica espanyola, i hi simpatitzava, vam poder desgranar allò que a ulls de qualsevol demòcrata és absolutament impol·lut: consultar el poble sobre el futur no pot ser un delicte. L’editorial de Bloomberg View va reflectir perfectament les conclusions de l’esmorzar entre l’alcalde Trias i Michael Bloomberg: “Com els escocesos, els catalans volen un referèndum sobre la independència. A diferència dels britànics, els espanyols no estan predisposats a permetre’ls que el celebrin. Això és un error, i els líders d’Espanya haurien de comportar-se per una vegada com a estadistes i fer possible que tingui lloc la votació, encara que facin campanya per la unió”.

Eric Garcetti és un dels polítics amb més projecció dels EUA. Des de la seva elecció, l’alcalde de Los Angeles ha introduït una agenda que ell anomena back to basics, en què la creació de llocs de treball, l’habitatge, fer que la ciutat funcioni i el transport públic són els pilars fonamentals. Amb l’alcalde Garcetti i amb Los Angeles hi ha bona relació ja des dels temps de l’alcalde Villaraigosa. La presència a Los Angeles d’empreses catalanes tan estratègicament clau com Grifols facilita el coneixement del tarannà del nostre país. Més encara en el cas d’Eric Garcetti, que té una relació personal amb la nostra ciutat. El sopar que vam mantenir amb ell i el seu equip, així com amb altres alcaldes dels EUA, membres del departament d’Estat i altres representants, al centre de Los Angeles a començaments de la setmana passada, va permetre’ns contrastar opinions. Quan un article d’opinió a Los Angeles Times de dimecres passat va titular “ Can Spain and Catalonia’s marriage be saved? Let the Catalans vote ”, vaig pensar que de mica en mica la influència global de Barcelona, la nostra capacitat d’exercir de capital política del nostre país, anava cristal·litzant. No cal dir que les converses amb l’alcalde Bill de Blasio de Nova York, al marge de tractar sobre l’agenda social -el gran punt de contacte entre els governs de les dues ciutats-, van girar al voltant del nostre dret de votar, però sobretot de la incomprensible incapacitat del govern de l’Estat per proposar alternatives al “no a tot” que els domina.

En tot cas, podem dir amb coneixement de causa directe que, mentre que a l’Estat el món cada cop li gira més l’esquena, per a nosaltres, els catalans, el nostre món ja és el món.