El país de les bones persones

El divendres 4 d’agost, al vespre, vaig sortir a fer un tomb amb en Joaquim i la Laura, amb la barca de casa, un llagut avarat el 18 de juliol de 1936, per les cales pròximes a Cadaqués. Feia una tarda daurada i dolça. El sol jugava amb els blaus de l’aigua, i amb les escalinates ocres de les feixes impossibles dels costers. Tot convidava a la conversa, que havíem estat planejant des de feia dies, i al bany de vespre, sens dubte el millor del dia. El cas és que en una maniobra que he fet centenars de vegades a la meva vida, aturant la barca sota el far de Cala Nans, vaig patir un accident molt greu. Tan greu, que el fet que avui estigui escrivint és gairebé un miracle. La Laura i en Joaquim van actuar amb molta fredor. Van trucar al 112 i em van fer un torniquet. No havien passat dos minuts i una llanxa motora se’ns va acostar per donar-nos un cop de mà. De fet, per salvar-me la vida. Van fermar el torniquet, i em van enfilar amb destresa a la popa de la barca. Els vaig deixar la motora feta un desastre. No sé com es diuen, ni qui són, però el meu agraïment és per sempre. A mig camí de tornada cap a Port Doguer, la barca de salvament marítim de Cadaqués, que ja havia rebut l’avís del 112, se’ns va posar de costat i va anar donant instruccions a la tripulació de com m’havien de mantenir en condicions. Recordo vagament com el pilot, molt jove, actuava amb autoritat i fermesa. Tothom va entendre que sabia el que es deia, i tothom li va fer cas. Mai una mala paraula, ni un crit. Vam arribar a l’embarcador i l’ambulància ja m’estava esperant. L’Eli Giró i la policia ho havien organitzat tot perquè el desembarcament fos ràpid i fluid. A l’ambulància m’hi esperaven dos tècnics sanitaris, en Xavi i l’Encarna, que van ser dos àngels de la guarda. Tots dos amb anys d’experiència, van saber tractar-me la ferida, van mantenir-me despert i de bon humor, i sobretot van tranquil·litzar tothom. Em van baixar a Figueres en un tres i no res i em van ingressar a urgències. Allà tot el personal semblava mobilitzat per a mi... i per a dues-centes urgències com la meva. Malgrat la gravetat del que calia tractar, no vaig sentir una mala paraula, ni un crit fora de lloc. Somriures, ordres, valoracions, això sí, esclar. Ni un sol mot fora de lloc. Dos metges, en Xavier i la Mònica, em van atendre de seguida i, en veure la gravetat de la situació, es van posar en contacte ràpidament amb l’Hospital Doctor Josep Trueta de Girona. Em van posar en una altra ambulància, aquest cop guiada per l’Anna i per en Pau. L’Anna, que té tres fills, i en Pau, a qui li agrada sortir a pescar, van tornar-me a demostrar que el nivell dels nostres tècnics sanitaris és impressionant. A Girona, un cop al Trueta (entrar en un hospital amb aquest nom tranquil·litza), va ser l’equip de vascular que es va fer càrrec del meu cas: la doctora Anna Presas i el doctor Òscar Roset, que em van operar, així com la doctora Patrícia Rodríguez, que em va fer, i em fa, el seguiment postoperatori, es van afegir al meu santuari particular. Metges joves, valents, preparadíssims, intel·ligents, eficients, simpàtics... fins i tot guapos! L’operació no era senzilla, implicava risc. El doctor Roset no es va estalviar dir-nos-ho amb claredat, tot i que amb la paraula justa. Ja despert, vaig caure en mans de l’equip d’infermeria: la Cristina de Llagostera va ser el primer somriure que vaig saber percebre. Soc un home afortunat. La Maria Àngels, l’Albert, la Carme i tants d’altres que es van fer càrrec de mi, com si fos la persona més important, mentre es feien càrrec de desenes d’altres persones, que sens dubte també pensaven el mateix que jo. Érem els més importants.

Vaig compartir habitació amb l’Ildefonso i l’Antonio. El primer va sortir abans que jo de l’hospital. Ens vam entendre de seguida. Camioner retirat, gironí, l’Ildefonso és d’aquells esperits que no poden estar quiets enlloc, però volen que els llocs per on passen retinguin un mínim del benestar que ell tant valora. L’Antonio, un comerciant de fruites i verdures, veterà, entrava al quiròfan per primer cop a la vida. Vaig veure com se l’enduien però ja no vaig veure com el tornaven a planta. En tot cas ens vam fer companyia una nit d’insomni. Ell, que em va dir que havia fet de la feina la seva única ocupació, també en el lleure, em va ensenyar aquella nit a tractar amb dignitat el neguit del desconegut. Quan el van baixar al quiròfan ens vam donar la mà com a vells veterans en el front. El de la vida.

He explicat aquesta petita història personal perquè vull compartir amb vosaltres la joia de viure en un país que funciona, en una pàtria de bones persones. Quina ambició més senzilla, i més transcendent.