El paradís perdut?

Fins no fa gaires dies molt poques persones en el nostre país havien sentit a parlar de Molenbeek. Potser algunes més de Saint-Denis, ja fos pels reis de França, o més aviat pel futbol. Si ara coneixem aquests noms és a causa dels atemptats terroristes de París, i el que se n’ha anat sabent. El que potser més ens n’ha sorprès és saber que gran part dels atemptats a Europa han tingut com a llocs comuns aquests dos municipis, tots dos al cor geogràfic i polític del nostre continent.

Hi ha un munt de comentaristes i d’especialistes mirant de treure’n l’entrellat. Hi ha polítics que escombren cap al seu camp ideològic. Hi ha qui calla però atorga. Hi ha, en general, molta perplexitat. De tot plegat, el que més em crida l’atenció és, precisament, com es parla d’aquests dos municipis, un de belga i un de francès, tots dos a tocar de les capitals dels estats respectius. Són dos municipis al cor de l’Europa reconstruïda durant la postguerra, recrescuda amb les migracions postcolonials. Atractora de gent de tot el món que hi buscava feina i futur. Les dues ciutats han estat tractades literalment de maleïdes.

He estat revisant les dades publicades sobre totes dues ciutats, i fins i tot he tirat mà d’alguns records personals. He mirat de posar en relació aquestes realitats suburbials amb les que tenim a casa nostra. He mirat d’esbrinar de quins serveis públics estan dotades, de quantes escoles, de quants centres de salut, hospitals, centres de formació professional, nivell d’alfabetització, parcs... Fins i tot he trobat referències a com s’han desenvolupat durant els darrers anys, i principalment a Molenbeek, iniciatives per minimitzar l’impacte dels edificis d’habitatge social construïts fa uns cinquanta anys sota l’influx de la Carta d’Atenes, és a dir, sota el model dels grans blocs d’habitatges que trobem als afores de la major part de ciutats del món desenvolupat, també a Barcelona.

Ho he fet perquè la major part d’interpretacions que es fan d’aquests atemptats passen indefectiblement pel sedàs de la imatge que tenim construïda sobre els barris suburbials europeus, com si fatalment aquests barris fossin la causa de gran part de la desgràcia totalitària i assassina a què estem sotmesos. I no hi estic d’acord. Perquè, tot i que és cert que les condicions urbanes no són les més favorables, tot i que és evident que la concentració de famílies amb poder adquisitiu baix i problemes de caire social incrementa la tensió veïnal i les necessitats de suport actiu per part de les institucions, que no arriben a tot arreu, res no justifica que algú agafi un AK-47 i es posi a disparar en un restaurant amb la intenció de matar.

La mirada objectiva ens ha de fer veure que els carrers de Saint-Denis no són pitjors que molts carrers de l’àrea metropolitana de Barcelona. Que els serveis socials, que els equipaments i les infraestructures de què disposen no són gaire pitjors que els nostres. Que no podem apel·lar a la hipotètica falta de cura social com a causa fonamental de la violència assassina. Ni a les desigualtats. Ni a la comprensible desesperança d’alguns. Una cosa no porta a l’altra necessàriament. No hi ha causa-efecte. Perquè, si n’hi hagués, el nostre país fa temps que s’hauria partit en mil bocins. Què era el Barri Pequín de Barcelona?, què eren les barraques del Somorrostro? Què eren les coves del Carrilet de l’Hospitalet, a tocar de Can Serra, o les barraques de la Muntanyeta a Montjuïc? Allà sí que hi havia desesperança, misèria, analfabetisme, merda, pudor, dictadura, injustícia...

El que en podem dir és que eren comunitats fetes de persones dignes, d’una dignitat a prova de totes les proves, com la majoria de les persones que viuen a Molenbeek o a Saint-Denis. Persones que sabien, que saben que el paradís no existeix, que l’hem de fer treballant cada dia un munt d’hores, obrint-nos camí amb esforç, treballant sense parar la mà, contribuint al manteniment del bé comú en funció de l’aportació de cadascú.

Em deixa gairebé sense alè la joventut de les persones que s’involucren en els moviments totalitaris que acaben amb la mort de tants innocents. Són nois i noies que busquen un paradís que no existeix. Hi ha qui els convenç que el paradís el tenen a tocar si els enemics del somni desapareixen. Els converteixen en instruments deshumanitzats. N’hem vist tants d’aquests durant el segle XX! Potser l’error del segle XXI ha estat fer oblidar a aquests joves fins a quin punt els seus pares van haver de treballar per donar-los una vida millor que la que ells van tenir. Una vida en llibertat. Que el paradís no és en les pistoles, sinó en el compromís amb el país i amb la llibertat, el bé més preuat.