Publicitat
Publicitat

El procés al Procés

Aquests darrers dies veiem fins a quin punt el procés cap a la plena sobirania del poble de Catalunya és posat en dubte des de les instàncies més diverses. Els atacs aparentment menys intel·ligents tenen a veure amb les xiulades al rei d’Espanya, tan ben promocionades des de l’aparell de l’Estat. Són aparentment poc intel·ligents perquè tothom coincideix a dir que cada declaració, cada condemna, cada reunió dels comitès antiviolència (és veure les cares i llegir els cognoms d’alguns dels que s’asseuen en aquests comitès i que t’agafin ganes de sortir corrents) generen desenes i desenes de nous independentistes. De tan evident es fa sospitós. Penso que l’Estat el que fa és carregar-se de raó per... carregar-se la raó. L’Estat tensa la corda perquè es trenqui, no per solucionar res de res. I això respon a una estratègia claríssima: no deixar presoners en el procés que ha d’aturar el Procés. Les formacions polítiques que hi estiguin a favor, encara que sigui tèbiament, han de ser anorreades, eclipsades, apartades de la vida pública per tots els mitjans.

L’aliança del nou lerrouxisme amb la visió més tancada d’Espanya ha facilitat les coses. Podem i els seus minyons catalans no poden amagar l’hostilitat que els genera l’origen popular del nostre moviment. Ells, que des de fa una temporada s’autoatorguen el títol de prínceps i princeses del poble, no poden concebre que el nacionalisme majoritari n’hagi estat el pal de paller. Cal, per tant, tallar de soca-rel qualsevol legitimitat a allò que hagi encapçalat el president Mas. I com es pot fer això? Empastifant, embrutant, desqualificant, això sí, com ho fan tot sempre aquesta gent, sense cap prova, sense cap altre argument que el plató de televisió o el micròfon al carrer acompanyat, si és possible, d’algun famosillo que acabi fent la salsa grossa. Des d’aquesta perspectiva és impressionant veure fins a quin punt se’ls dóna cobertura des d’algunes plataformes pseudointel·lectuals, que es dediquen a qualificar de superficial tota anàlisi que lligui creixements de vots amb platós de televisió, però que s’han dedicat durant anys a estudiar la influència dels reality shows en la conformació de l’opinió pública. D’aquí que per a aquest nou lerrouxisme la connivència d’alguns mitjans els resulti tan suculenta: el reality es conforma sempre a través de l’espectacle morbós. La conversió de la política en la pornografia de l’odi dóna rèdits. És allò de convertir l’odi en una eina electoral, que ens va dir amb tots els mots un dels representants locals d’una d’aquestes opcions polítiques.

El procés al Procés es fa, a més, des de l’avorrida i cínica superioritat moral d’aquests que es presenten davant dels mitjans de comunicació com a representants del poble. Ho fan davant dels que, des de tot l’arc del nacionalisme polític, hem estat capaços de conscienciar una part importantíssima del poble de Catalunya que no volem tuteles externes, i que en tot cas el futur ens pertany. Ha estat una feina d’anys, una tasca que ve de molt endarrere: des del Front Nacional, des del PSUC, des d’Òmnium, des de Nacionalistes d’Esquerra, des de Convergència Democràtica, des d’Unió Democràtica, des d’AEIU, des del BEI, la FNEC i el PSAN, des de tants llocs en què tots portem militant tant de temps... No, amics meus, això no ve d’ara, ni els que es posen els veïns a la boca a cada frase s’han inventat els barris ni els pobles de Catalunya.

Els darrers mesos ens hem fet un fart de sentir com opcions rellevants però minoritàries en el conjunt del país parlen com si ho fessin en nom de tothom. Ni ells, ni els altres, ni nosaltres ni ningú no ho pot fer. Tan arrelades en el poble català estan les seves opcions, com les nostres. Tan legítimes són les unes com les altres. Tan pròpies aquelles com aquestes. Quan hi ha qui diu que el Procés, i l’acord que l’empara, és impropi, ens està dient que el que és impropi és l’expressió de sobirania que, en la mesura de la seva representativitat, aquest acord significa.

La relativització de la signatura d’aquest document, i de les conseqüències que se’n deriven, també contribueix a fer un procés paral·lel al Procés. Els documents generen obligacions a les parts signants, i tot el que signifiqui relativitzar-los només significa debilitar-ne la força política.

El 9-N vam sortir a votar majoritàriament a favor de la llibertat nacional de Catalunya. El 27-S ho haurem de tornar a fer. Des d’ara fins aleshores veurem qui és conseqüent amb el que ha signat, amb el que ha dit; qui forma part per tant de la Política, amb P majúscula. El dia 28 serà el moment del balanç, el moment de la veritat al qual, de moment, sembla que alguns no han sabut arribar.

Riure, malgrat tot