Per què hem guanyat

Escric aquest article unes quaranta-vuit hores llargues abans que se sàpiga el resultat de les eleccions de la nostra vida. Quan el llegiu tots sabrem què ha passat aquest diumenge... tot i que, sense tenir poders, ara mateix ja us puc dir què haurà passat. Diumenge Catalunya haurà guanyat.

Els motius de la victòria són molt clars. Hi ha un corrent de fons que s’arrela en el catalanisme polític dels avis dels nostres avis, que ha arribat nítidament fins a nosaltres, i fins als nostres fills. És el catalanisme regeneracionista, el catalanisme del mèrit, de l’esforç, de la valoració del treball i del sentit del propòsit que, d’una manera o altra, ha anat salvant el nostre país, generació rere generació, des de fa segles. Llegiu si no la carta que Vicenç Vives va enviar a Santiago Sobrequés per convèncer-lo que escrivís el llibre sobre els comtes de Barcelona. El commina a deixar-se estar d’excuses i li diu que vagi per feina. La trobareu al pròleg del que va ser el primer volum publicat per l’editorial Vicenç Vives, d’això fa més de cinquanta anys. La carta sembla escrita ahir mateix: anar per feina, deixar-nos d’excuses, treballar, treballar i treballar. El corrent de fons ha estat imparable, i gràcies a ell hem guanyat.

Hem guanyat perquè hi ha hagut un pla, més o menys pensat, que va ser llançat durant els anys seixanta i setanta, que es va plasmar en els governs nacionalistes del president Pujol, que va ser recollit i ampliat pels governs tripartits d’inspiració maragalliana, i que finalment ha quallat en Junts pel Sí, corol·lari de la confluència de la majoria de sensibilitats del catalanisme. Aquesta confluència té unes dosis de generositat i d’habilitat adaptativa, per tant política, que temps a venir serà analitzada com un fet absolutament nou en la tradició política del nostre país, en el qual les estratègies unitàries han donat uns resultats tan galdosos. La generositat ideològica, organitzativa, comunicativa i tàctica ha estat tan gran que potser per fi podem començar a dir que els catalans comencem a madurar políticament.

Hem guanyat perquè hem apostat col·lectivament per la proposta. Proposar ha estat clau. El país ha progressat proposant, gosant explicar-se, optant definitivament per aproximar-se positivament a la vida col·lectiva, aparcant amb prou èxit el victimisme que, per molt justificat que estigui, ens ha fet tan vulnerables. Proposar ens ha permès ocupar el centre del ring, ens ha permès fer que fossin els altres, els de les fórmules esgotades, els de la desconfiança, els dels carrerons sense sortida, els que s’haguessin de justificar. Caldrà tornar a veure, amb calma, el debat entre el ministre Margallo i Oriol Junqueras: poques vegades la imatge del moment pel qual passen dos països ha estat tan exactament encarnada.

Hem guanyat pels noms, per les encarnacions, perquè per fi les llistes han esdevingut significatives, perquè hem pogut fer confiança a les persones, més que a les sigles: Llach, Mainat, Romeva, Mas, Junqueras, Casals, Reyes, Amat, Castellà, Viver, Picas, Cardús, Guardiola, Rubert de Ventós, Bel, Vallverdú, Geli, Forné, Vila, Batalla, Balasch... Hem guanyat perquè la gent sabia qui i què votava. No ha calgut treure conills del copalta, no han calgut cops d’efecte, i sobretot no han calgut els tristíssims i gairebé colonials primos de Zumosol Guerra, Sánchez, Errejón, Rajoy i d’altres, que, segurament amb bona intenció, han fet fer el ridícul als candidats autòctons. Quines lliçons ens poden venir a donar? Amb quina legitimitat? Què tenien ells que no tinguessin els candidats catalans? No han entès res. I en no entendre res, han perdut.

Hem guanyat, diguem-ho clar, perquè ells han perdut. Van començar a perdre quan, com tan bé ens ha explicat Jordi Amat, Fraga es va negar a bastir un pacte constitucional integrador. Van començar a perdre quan Aznar va voler trencar el consens de la Transició. Van començar a perdre quan Rodríguez Zapatero va pensar que ens podia prendre el pèl. Van començar a perdre quan van fer servir les clavegueres de l’Estat per destruir la nostra política. Van començar a perdre quan no van comprendre que això anava de respecte, de dignitat, de democràcia, de pacte, de mèrit, d’esforç col·lectiu, de confiança. Van començar a perdre quan van negar a Espanya la possibilitat d’una Catalunya +amb veu pròpia.

Hem guanyat, sí. Ara, el pitjor que ens podria passar és que la victòria ens enganxés amb cara de babaus. El que ara comença és el que veritablement compta. Caldrà resistir la temptació de la rauxa i el refugi de la cautela. És ara que, mantenint la unitat, cal mantenir l’ofensiva més intel·ligent. Estem guanyant, però el partit no s’ha acabat.