Misc 06/01/2014

Una reflexió i una proposta

i
Antoni Vives
3 min
Una reflexió i una proposta

Aquest és el primer article de l'any 2014, un any que sembla que ha de ser de cruïlla per a Catalunya. Tanmateix, no parlaré de política, ni d'economia, ni de bon govern. Tampoc no us parlaré d'independència, ni d'això que alguns en diuen el procés, de manera una mica inquietant. No us en parlaré en part perquè tothom en parla, i en part perquè el que penso que ens convé a tots plegats és més silenci, més reflexió. Anem massa tips de soroll. No ens n'adonem, però és així. Vivim al límit de la capacitat d'assimilació de la informació que rebem i, tot i això, en seguim àvids malgrat que ens explica més aviat poc el que som, i menys encara cap on anem. Vivim immersos en la revolució tecnològica, en el bouleversement econòmic, en els tombs i desencisos constants de la política, que vol dir del nostre ser comunitari; en la permanent transmutació cultural, tan ràpida que sembla deixar l'home del carrer sense referents als quals aproximar-se per fonamentar la vida sobre quatre seguretats.

Gairebé desapareguda la religió de la societat catalana com a gran falca col·lectiva, l'home sembla córrer amunt i avall cercant però difícilment trobant res que el satisfaci. L'esperança que representa Francesc podria canviar aquest signe dels temps, ja ho veurem. En tot cas, l'home occidental va posar tots els ous a la cistella de la ciència i de la tecnologia aplicades a tots els fenòmens de la societat: persona, ciutat, política, economia, escola, salut, família, vida... L'home modern ha descobert que no hi ha felicitat plena en el seu consum. La tecnologia és un mitjà magnífic, però no un fi. La crisi ha frenat la capacitat d'amagar la realitat a base de crèdits al consum, i ens enfrontem a la buidor...

L'home contemporani ha de començar a aprendre dels errors del passat, ha de començar a comprendre que no només vivim de joguines tecnològiques, o d'esperances basades en ideals difusos, sinó que hem de viure d'un sentit més gran de justícia per a totes les persones, d'un anhel de llibertat concret, tangible, ara i aquí, de respecte i de dignitat col·lectius i individuals a tot arreu, en les mateixes condicions per a tota persona, no importa la nació o el gènere.

Aquest sentit general de justícia tan sols és un ideal inert, un Magnificat inofensiu (llegiu-lo sisplau i comprendreu per què Napoleó el va prohibir a les esglésies de França), si no va acompanyat del compromís personal. Compromís vol dir principis aplicats al dia a dia. Compromís també vol dir temps dedicat als altres. I no hi ha compromís sense amor concret. Santa Teresa de Jesús, sempre una mica barroera i d'anar per feina, ho deia de manera ben entenedora: " ¡No está la cosa en pensar mucho, sinó en amar mucho! " Vull que se m'entengui: sí que cal que pensem, i que ho fem sempre, activament, però cap pensament orientat al servei de la societat no és vàlid si no hi ha un compromís basat en l'afecte als altres, un afecte, un amor, que ha de sorgir del fons dels nostres éssers, del fons dels nostres cors, en un llenguatge més pròxim al cristianisme.

Cal que torni un temps d'espiritualitat pràctica, és igual si som cristians catòlics, protestants o evangèlics, musulmans, hindús, agnòstics o ateus. Quan dic espiritualitat pràctica vull dir allunyada de la superstició, de l'autoajuda, de la imaginació de baixa estofa amb què alguns aprofitats pretenen seguir banalitzant l'ànima humana. La nova espiritualitat ha de ser la vitamina per confegir societats justes, lliures i democràtiques. No hi ha societat sense persones compromeses. El compromís tindrà aquestes arrels espirituals, o no durarà.

I aquí la proposta. Tots necessitem referents espirituals. Hi ha persones que hi dediquen la vida. Ja he parlat algun cop del bé que ens fan els nostres grans monestirs, Montserrat i Poblet, si ens hi sabem acostar per escoltar, per fer silenci, per deixar-nos-hi acompanyar. Avui hi ha moltes dones i molts homes joves que viurien una vida de compromís a la feina, a la universitat, i que tanmateix estarien disposats a viure en comunitat aquest compromís. Una vida seglar durant el dia. Una vida de comunitat i de testimoniatge al cor de la ciutat durant les hores de lleure i de repòs. Alguns dels nostres monestirs s'esllangueixen. Monges que ens ofereixen un testimoni magnífic de fe i de lleialtat enfilen el darrer tram de la seva vida sense successió. Les pedres vives dels monestirs aviat esdevindran peça de museu, carn d'arqueologia espiritual. Per què no proposar obrir-los sota regles reformades a aquesta gent jove, que tant ens pot ensenyar? Voleu dir que sant Benet, sant Francesc, santa Clara o la mateixa santa Teresa de Jesús no hi estarien d'acord?

stats