El retorn del 78

S’ha instal·lat un aire de 1978 en una part important de les propostes polítiques de l’esquerra catalana, però també espanyola. Cal posar les coses en perspectiva: l’any 1978 l’esquerra en general es debatia entre els corrents maoistitzants, estalinistes i trotskistes, i els corrents que duien els aires del Partit Comunista Italià, els aires de l’eurocomunisme democràtic de Berlinguer. L’opció per la democràcia parlamentària, per la monarquia constitucional de Carrillo i de la direcció del PCE, així com la del PSUC, va consolidar el procés exitós de la Transició al conjunt de l’Estat. Amb aquesta consolidació es garantia que, d’una manera o altra, les forces polítiques constructives, les que compartien un mínim comú denominador del que havia de ser la societat que servien, podien posar-se a treballar en un cert marc de confiança. Els problemes eren molt grans. Els de caràcter institucional, amb un estat reformant-se radicalment, i avançant cap a la democràcia. Els de caràcter nacional, amb l’inici del debat sobre l’encaix de les diferents nacions que conviuen al si de l’Estat, i amb un focus especial a Catalunya i el conjunt dels Països Catalans. Però també els problemes de caràcter social, amb una crisi de dimensions difícils de copsar actualment, sense la xarxa social de què avui disposem, sense llibertat de reunió, ni d’expressió. Malgrat tot, les forces polítiques constructives van saber liderar el procés cap a un estat democràtic i d’un marcat caràcter social. Fins i tot, en un primer moment, semblava que les qüestions nacionals tindrien un encaix i un reconeixement que, si s’hagués produït, segur que no ens hauria dut al punt en què som ara.

En van quedar fora els grupuscles de l’extrema esquerra, comunistes i anarquistes que havien oblidat la millor tradició del trentisme i solcaven altre cop les aigües dels Aguiluchos i del nihilisme. Eren persones molt ressentides, amb una visió apocalíptica de la societat democràtica i de lliure mercat que s’estava bastint per fer sortir Catalunya i Espanya del pou negre del franquisme. En el fons compartien amb l’extrema dreta un profund menyspreu envers la democràcia i tota forma multipartidària de construcció de l’edifici político-institucional. La seva petitesa, la manca de credibilitat, la incapacitat per bastir una proposta constructiva no casaven amb un país ni amb unes ciutats que demanaven a crits una institucionalització democràtica i lliure per lluitar amb realisme contra els problemes i les desigualtats descrites unes quantes ratlles més amunt. Aquestes boires del 78 van ser escampades pel ventijol del 79, i per la consolidació dels governs municipals i autonòmic en formacions catalanistes de centre i d’esquerra.

El camí recorregut, diguin ara el que diguin alguns comentaristes demagogs i d’un gautxisme populista que espanta, és fabulós. Només cal anar a les fotografies que tots guardem en alguna capsa de sabates per comprendre el que ha canviat el país en els darrers trenta anys. Ha canviat tant, i ho ha fet tan de pressa, que fins i tot ens veiem capaços de plantejar una proposta de llibertat nacional que necessàriament ha d’estar basada en les mateixes premisses de moral de construcció, d’institucionalització democràtica i d’antipopulisme.

Per això fa tanta angúnia sentir com s’escolen per les costures de la nostra feble democràcia representativa, la que malgrat tot ens ha situat on ens ha situat, personatges i propostes polítiques que addueixen que la vella política no dóna respostes a la gent, o que en general la política actual està feta d’una connivència mafiosa amb el món dels diners. L’escàndol d’aquesta gent és que molts dels que parlen amb tanta impunitat viuen de l’erari públic sense donar pràcticament cap explicació, emparats en una mena d’impunitat àulica atorgada per tota mena de comentaristes connivents amb un llenguatge obertament antidemocràtic, amenaçador i farcit de ressentiment.

Doblegar-nos a aquesta gent és doblegar-nos als aires derrotats el 78. Aleshores hi va haver el coratge ideològic, intel·lectual i d’honestedat per desemmascarar els llops amb pell de xai. Avui hauria de passar el mateix. Cal llegir els clàssics alemanys dels anys trenta, els que reclamaven democràcia directa, els que es carregaven la democràcia parlamentària. Cal interpretar adequadament la història. No ens podem refiar dels que diuen que faran política sense polítics, com deia una circumstancialment coneguda dinamitzadora catalana no fa gaires dies. En aquest país ja sabem qui era el que aconsellava a les seves visites que no es fiquessin en política... És que només la volia fer ell. No, no és el moment del 78. És el moment de la llibertat, la que només donen les urnes.