Entre el somni i la perplexitat

Qui de nosaltres no ha caigut en la temptació de pensar que “tot això d’en Mas i la CUP està esdevenint un sainet”? Després de dos mesos sense Govern, després d’unes eleccions que van donar un veredicte claríssim des del punt de vista del resultat parlamentari, però que va quedar curt, per mil·límetres, des del punt de vista plebiscitari, el país està perplex. Altre cop ens movem entre el somni i la perplexitat. D’una banda, el somni, que aquest cop semblava que el teníem a tocar. Santa innocència catalana que ens fa viure més del desig que no pas de la realitat! De l’altra, la perplexitat, la malaltia nacional que ens acaba enfrontant als fantasmes del present, del passat i del futur, la perplexitat que tot ho atura perquè ni el guió deia un mot del que està passant, ni el que està passant semblava que fos possible en el guió.

Catalunya no viu un sainet. Catalunya passa per un tràngol polític de conseqüències greus, del qual pot sortir molt afeblida o, com veurem, i al marge dels resultats immediats, molt enfortida. La nostra vida parlamentària, que de fet ha de ser vista com la base fonamental de la nostra vida política, es consumeix sota l’aparença d’un gran pes específic. La confusió regnant no permet veure fins a quin punt conceptes com poble i minoria han estat tergiversats o estirats fins a esdevenir veritables metonímies d’una realitat molt més complexa del que massa vegades ens expliquem. En política la part mai no explica el tot. Ni la justifica. La CUP representa una sensibilitat creixent al país, sobretot entre certes franges de la joventut, però està molt lluny de representar la voluntat majoritària del poble de Catalunya. Alguns dels seus dirigents ho saben i pensen que, més enllà de l’assemblearisme, haurien d’actuar en conseqüència. Certament Junts pel Sí tampoc no representa la voluntat de tot el poble de Catalunya, però sí que en representa la voluntat majoritària. La frontissa entre aquestes dues realitats és la que grinyola fins a encallar-se a les portes del Parlament.

És amb aquest joc de matisos que calia jugar, que calia asseure’s a negociar. És amb aquest joc de matisos que calia comptar a l’hora de fer els guions de cadascuna de les formacions polítiques que es van presentar a les darreres eleccions del 27 de setembre. En el matís hi ha la política. En el pocs i bons dels uns, i en la ingenuïtat declarativa dels altres, no n’hi ha gens. Tot plegat ens ha portat al cul-de-sac actual. Com ha estat possible? Ni els uns són tan bons, ni els altres tan ingenus. Calia que, amb un punt de malícia i amb una mica més d’experiència, algunes persones, molt discretament, haguessin parat taula abans que es servís el sopar.

Estem fent tard, i els qui més es freguen les mans per la situació de perplexitat total i absoluta del nostre país són els qui estan en contra de la llibertat nacional de Catalunya. Els ho estem servint en safata. La puresa porta aquestes coses. Voler imposar projectes des de la minoria, també. Com quan alguns volien guanyar la revolució abans de guanyar la guerra. Com quan, tantes vegades, l’eterna divisió dels catalans ha dut el país a les mans dels qui no s’estan per orgues i, units en l’ antes roja que rota, ens acaben tornant a la cleda de la història.

Estem fent tard, però encara hi ha molt per fer i molt per dir. Tenim Junts pel Sí. Ja és hora que algú, des de dins de Junts pel Sí, exigeixi a les formacions del passat que conformaven la candidatura que facin una passa cap endavant en el sentit que marquen els temps. Les antigues formacions expliquen el present amb dificultats, i encara amb més dificultats el futur. L’onada d’il·lusió de Junts pel Sí no pot quedar en un moment efímer de la història política del nostre país. Junts pel Sí ha de ser alguna cosa més que la Solidaritat Catalana de començaments del segle XX. Només cal analitzar les propostes, els candidats, les confluències que es van produir per comprendre que en aquesta candidatura hi ha alguna cosa més que l’embrió d’una nova formació política. Junts pel Sí, ben estructurada, amb la mà de persones competents que la conformen, pot fer fer un salt cap endavant, aquest sí històric. Ho ha de fer dominant els temps, escoltant, escoltant, escoltant. Ho ha de fer combinant l’exigència amb la mesura de les forces pròpies i alienes.

Una nova formació que representi la majoria del poble de Catalunya, legitimada per urnes i per noms. Intergeneracional, moderna i arrelada a la tradició. No cal buscar gaire. Ja la tenim. Aquesta és la força política que el país necessita per sortir del somni i de la perplexitat. Per guanyar el futur que ens pertany.