19/03/2012

El temps de l'escassetat

3 min

Hem passat el temps de l'excés. Hem viscut en l'excés. Excés en el menjar, excés en el consumir, excés en el donar lliçons; excés en el finançar, excés en l'hipotecar, excés en el repartir absoltes a la història. Els excessos són individuals i són col·lectius: quan passegem pel carrer i veiem com augmenta l'obesitat mòrbida, estem veient els símptomes de l'excés. Quan ens entestem a consumir molta més energia de la que som capaços de produir, participem de la cultura de l'excés i condemnem el món al mal de l'excés. El problema és que l'excés degenera en malaltia, i la malaltia pot acabar produint la mort. L'excés es manifesta en les persones, en les ciutats i també en l'abús d'unes nacions sobre d'altres.

He tingut oportunitat de parlar-ne amb en Jaime Lerner, l'exalcalde de Curitiba, un dels profetes del món actual que no necessita vestir les seves teories de construccions intel·lectuals complexes, un altre dels excessos del nostre temps. Amb en Lerner hem construït una conversa a l'entorn dels excessos que determinen els nostres fracassos. Les ciutats són l'àmbit en què l'excés es manifesta amb més força si l'equilibri es trenca: la necessitat de compaginar adequadament vida, lleure i feina, fent que el conjunt de la ciutat esdevingui un lloc on passessin milions de coses a la vegada, depèn de gestionar l'excés amb mesura. On només hi ha espai per a l'habitatge i no s'hi pot treballar i on no podem desenvolupar el lleure, no hi tenim ciutat. On tan sols hi ha feina, on només tenim centres productius, la ciutat també desapareix. I on tot és lleure, on només ens podem divertir, acabem aniquilant la vida ciutadana. L'excés de cadascun d'aquests components mata la vida comunitària.

L'excés és també assumir que el progrés passa per sobreexposar-nos a maneres de fer superades. L'esclavatge de la tendència, l'esclavatge de fer les coses com sempre, ens destrossa. Pensar que fer una mica millor el que hem fet sempre esdevindrà el xarop per solucionar totes les nostres crisis és un error fatal. En Lerner ens comentava que hi ha ciutats que mesuren l'èxit en funció del nombre d'helicòpters que les sobrevolen, escapant-se del trànsit rodat. Si la riquesa, si l'èxit és saltar, posem, de Sant Martí a Viladecans en helicòpter, en una imaginària Barcelona de malson absolutament embussada de cotxes, a qui li interessa aquesta mena d'èxit?

La vida són llums i ombres, ja ho diu la cançó, i tots ho sabem. Si bé la crisi actual ens ha deixat perplexos, viure en el temps de l'escassetat ens pot ajudar a desfer-nos dels hàbits de l'excés. Hàbits en forma de vida de cada dia, hàbits col·lectius o actituds individuals que sumades provoquen gravíssims problemes socials i culturals. El fet, per exemple, que les tones d'escombraries hagin minvat a percentatges de fa deu o quinze anys ens ha de fer pensar. Ha de fer pensar també als qui mesuren la qualitat de la recollida de deixalles en funció del tonatge que és dut a cremar, a reciclar o a compostar. El fet que hàgim descobert que la crisi ha abaixat de manera espectacular la circulació del vehicle privat pels nostres carrers i carreteres també ens pot ajudar a descobrir la nova dimensió del transport col·lectiu, de caminar, d'anar amb bicicleta. En el temps de l'escassesa el cervell funciona més despert, menys condicionat per l'excés que sembla que ho fa tot possible.

En política també hem passat per un temps d'excessos: en la retòrica de l'abundància de recursos, el de la fi de la història. Excés de confiança en l'esclat econòmic basat en l'excés de les plusvàlues derivades de la piràmide del mercat immobiliari. Ara, en el temps de l'escassesa, hauríem de remar per aproximar-nos a un model de societat més conscient de com es guanya el futur, més conscient que no hi ha societats justes i unides sense l'esforç continuat de tothom, solidari en la gestió de l'escassetat de recursos i auster en el dispendi, auster també en la manera de generar futurs.

Esclar que la teoria s'ha d'aplicar a tothom. Ho dic perquè ara que sabem objectivament fins a quin punt Espanya és injusta amb Catalunya des del punt de vista fiscal, ara que sabem que l'excés del dèficit fiscal genera una escassesa real però evitable al nostre país, arriba el moment de fer que l'Estat comprengui que haurà de viure també en un temps d'escassetat. Les balances fiscals publicades darrerament ho deixen ben clar: l'Estat ha fet classes mitjanes fictícies amb les transferències de riquesa generada a Catalunya, que no generen retorn. No podem permetre els excessos dels altres pagats amb el preu d'una escassesa dramàtica a casa nostra. No és políticament acceptable i no és ètic. El temps de l'escassetat ha d'esdevenir el temps de la veritat.

stats