Les tres Europes del 2015

Les columnes de refugiats d’aquest estiu, així com l’afluència continuada d’immigrants africans a Europa a través de la Mediterrània, han posat de manifest una crisi de la identitat europea que va molt més enllà de com atenem les persones que arriben a les nostres fronteres. Europa s’enfronta a ella mateixa, molt més que a la generació i al desplegament d’equips i d’infraestructures d’urgències i d’emergències. Parlem clar: els disset mil refugiats que Espanya diu que pot atendre són una xifra relativament petita que, per posar-la en perspectiva, no ompliria ni el Miniestadi del FC Barcelona. I el sistema de solidaritat-glamur que es vol desenvolupar des d’alguns ajuntaments espanyols recorda tant les campanyes del Domund que fa una llàstima immensa.

Europa s’ofereix al món amb tres cares molt diferents, que marquen els camins que el continent, i de passada els catalans, pot prendre. La primera és l’Europa de la por, aquesta Europa que fa la traveta al pobre noi que mira d’escapar d’un cordó policial a Hongria, l’Europa de les tanques i de les filferrades a Ceuta, l’Europa dels partits neonazis en totes les seves neofórmules que sempre acaben amb l’odi al desconegut per por, per misèria, per mesquinesa o per ambició de control de l’home sobre l’home. La por d’Europa té a veure amb la por dels pensionistes grecs, amb la por dels aturats andalusos, amb la por dels governants italians, amb la por dels que fan ideologia de la ignorància i de l’amagar el cap sota l’ala. La por d’Europa és la por que d’alguna manera tots compartim quan no sabem què serà de nosaltres. La diferència entre els uns i els altres, però, és que la por dels uns tenalla, fereix, subjuga, atura, desfà, mata, mentre que la por de tots nosaltres, que la tenim, ens hauria de fer reflexionar.

La segona Europa és l’Europa de la mala consciència, l’Europa que ha decidit que som una mena d’anomalia moral, els únics culpables de tots els mals del món. És una Europa que acostuma a instrumentalitzar el dolor dels altres a favor de l’autoflagel·lació, que s’acaba convertint en arma ideològica. La mala consciència d’Europa, justificada, no pot convertir-se en eina dissolvent. La mala consciència que es reflecteix en les cròniques periodístiques que mai parlen de l’origen dels conflictes, que, comprensiblement en un primer moment, però no tant quan arriba l’hora de la interpretació, només posen l’accent en com arriba la gent a les nostres fronteres. Aquesta Europa de la mala consciència acaba per dissoldre’s en la mirada perplexa d’un refugiat, sense saber fer res més que demanar ajuts urgents, com si l’experiència de tantes migracions, de tants desastres, com si la tècnica, la consciència i la preparació de tants de nosaltres no fos suficient per atendre un nombre de refugiats inferior als catalans que van sortir a peu pel Pirineu fa vuitanta anys. Europa no pot quedar en mans del neo-Domund, ni en mans dels neoprofetes del desastre, perquè fent-ho aniquilem l’esperança dels que arriben a casa nostra.

La tercera Europa és la de l’esperança. Vaig veure com una dona siriana agafava un micròfon a un periodista i li demanava a crits poder arribar a Europa. La dona deia que havia decidit sortir del seu país per anar a una terra on les dones fossin respectades, on la llibertat individual fos respectada, on les diferents opcions religioses fossin respectades des de la separació de la religió i de l’estat, on els serveis socials funcionessin, on els jutges i els funcionaris fossin persones preparades i amb vocació de servei, on la corrupció fos denunciada, on la democràcia representativa, i no el baladreig ni el geni de les masses, fos el veritable cor del sistema polític.

Europa ha de saber d’una punyetera vegada què és i què vol ser. Els de la por i els de la dissolució ho saben i ho posen en pràctica. I nosaltres? On som els de la tercera Europa? Per què ens deixem guanyar el terreny d’una manera tan passiva? On és l’ambició? On el llegat que volem deixar? Acabarem perdent Europa per incompareixença.

Després de l’exemple incontestable de civilitat, de normalitat, que vam donar la majoria dels catalans divendres passat sortint al carrer massivament, és imprescindible que recuperem la consciència de l’esperança que representem per a tanta gent al món, llevat de per a nosaltres mateixos. Que absurd! Quina manera de perdre la perspectiva del que valoren les persones. A tants i tantes alliçonadores, tants que estan disposats a posar flors a tota mena d’herois, mentre no siguin catalans ni europeus, els hem de recordar que el somni europeu és el que veritablement busca la majoria conscient de la Terra. La resta són succedanis o errors.