L'evolució que ve
Fa prop de cent anys, alguna cosa com "on vas vestida així? Sembles una sufragista!" devia espetegar per algunes llars catalanes com un insult. Eren els temps en què les reivindicacions de les dones a favor del sufragi femení s'escampaven com una taca d'oli pel món occidental, malgrat el rebuig enutjat que els canvis sempre provoquen en els sectors més immobilistes. Amb mètodes discordants però amb idèntic convenciment, les dones europees i americanes de fa més d'un segle van defensar el dret a exercir el vot. Ho van fer les sufragistes i les suffragettes angleses, les primeres amb una aposta per l'opció legalista, parlamentària, les segones trencant aparadors de luxe amb martells que duien amagats a les bosses. Tot i els entrebancs, se'n van sortir i els seus arguments ètics sustentats en la declaració de justícia es van acabar imposant a totes les democràcies. Em pregunto si el 28-N, les més de 100.000 noies que van votar per primer cop tenien consciència que moltes avantpassades seves no ho havien pogut fer per culpa de restriccions que avui semblen absurdes.
Tinc esperances posades en el Parlament que ha sortit ara, trenta anys després de les primeres eleccions. Després de tres dècades s'ha produït un esdeveniment cabdal que no fa tant semblava impossible i que tindrà conseqüències positives. Per primer cop, la realitat s'ha imposat amb tanta contundència que ha obligat dos líders polítics a proclamar la seva derrota. Han parlat compungits, l'un amb més orgull que l'altre, però aquesta vegada no han pogut fer els jocs de mans habituals per argumentar -contra tota evidència- que ells també eren els guanyadors. La conseqüència immediata d'aquesta dura acceptació del principi de realitat és que el candidat del PSC ha renunciat a l'acta de diputat i a continuar pilotant el programa socialista. És el reconeixement implícit del fracàs de la tàctica d'enganxar-se encara més al PSOE i del menyspreu a l'electorat (alguna cosa deu tenir a veure amb la derrota una campanya que considera estultes les persones que votem), així com l'acceptació que cal redreçar la manera de fer política per connectar amb la ciutadania. Aquest és un bon exemple a seguir, que encetarà un canvi de rumb general que trigarà més o menys a arribar, però que s'ha de produir en benefici de les generacions futures. Les proclames de la setmana passada, que demanaven un moviment de reforma radical i la regeneració del discurs del seu PSC, demostren que hi ha gent capaç de reaccionar amb dignitat davant d'una patacada més agra que una congregació d'acetobàcters en una tina de vi.
El Parlament haurà d'afrontar una greu crisi econòmica i temes cabdals per a la democràcia, com ara redactar algun dia la llei electoral catalana. Que encara no en tinguem és una anomalia democràtica que en un altre context ja ens va passar factura: l'any 1932, les dones no van poder votar en les eleccions al Parlament de Catalunya perquè no s'havia aprovat la llei electoral catalana de la República. La futura llei electoral haurà d'abordar un tema que fa por a la classe política actual que, com el senyor feudal, no vol perdre prerrogatives: el de les llistes obertes que reclama sobretot la societat civil. S'hauran d'estudiar les lleis electorals dels països propers i adaptar el millor de cada model a la nostra realitat. Encara que s'hi resisteixin, algun dia els aparells dels partits perdran pes com en van perdre els dinosaures. I també s'hauran d'eliminar els blocs electorals, una disfunció antidemocràtica que no es produeix enlloc més d'Europa i que si existeix aquí és perquè sempre en treuen beneficis els mateixos. I s'haurà de regular el finançament dels partits. S'haurà de lluitar de debò contra la corrupció, contra les comissions alegals, contra el passar el platet sense que ningú no se n'adoni. En definitiva, s'haurà d'acabar amb els privilegis endèmics que han sostingut els partits polítics durant tres dècades, si convé amb el suport de la justícia.
No serà fàcil, n'estic segura. El poder mai no ha canviat d'estratègia per voluntat pròpia. Fa més d'un segle, hi va haver arguments parlamentaris ben raonats per no deixar votar les dones. Més enrere en el temps, en l'època feudal, al braç nobiliari li va costar acceptar que la justícia estava en mans de les institucions municipals i civils i que ja no depenia de les guerres privades que des de sempre havien utilitzat els cavallers bregosos, com Joanot Martorell. És clar que el valencià es podia venjar de les noves ideologies amb la literatura, i és per això que al Tirant lo Blanc el duc de Lancaster fa penjar sis juristes i no abandona l'escenari "fins que hagueren trameses les miserables ànimes en infern". Per fortuna, les armes del Parlament són les lleis i la política. Hi ha en joc la credibilitat de la nostra democràcia, que mirada amb perspectiva històrica encara és jove. Senyores i senyors parlamentaris, tinguin consciència de l'evolució que ve: ara el nostre futur depèn de vostès.
