BarcelonaL’ésser humà, no ho pot evitar, viu en el present. Això suposa una notable manca de perspectiva. I d’aquí l’error tan recurrent de creure que cada moment històric és únic i singular. A qualsevol humà, i més a un català, li molesta pensar que consumeix el seu temps vital en una època normaleta. Ens agrada ser testimonis d’allò que és únic. Des de tenir empresonada tota la nostra classe política fins a les tempestes de final d’agost. Tot és nou, únic i, tanmateix, passa cada any. La història i la pluja ens agafen sempre desprevinguts, als catalans. Ens sorprèn i atabala i posem noms cada vegada més espantosos a allò que és normal: aiguats, gota freda, ciclogènesi explosiva i, finalment, i com a novetat d’aquest any, emergència climàtica.
El setembre sempre ha fet pujada a Catalunya. A les necessitats d’unitat estratègica, d’una demostració de força a la Diada, d’una tardor calenta, s'hi sumen l’embús de les rieres del Maresme, les afectacions a Rodalies i la compra del material escolar. Massa coses. Pocs països entomen de manera tan física i feixuga la fi de les vacances com el poble català.
Vaig a l''Enciclopèdia Catalana' ara que ja gairebé ningú no la mira. I busco l’entrada 'aiguats' i allà surt la descripció que el pare de la meteorologia catalana, en Fontserè, va fer d’aquesta mena de pluges segons el que va passar el 1937. Diu: “Una depressió travessà la Península des de les costes portugueses en 48 hores fins a ocupar una posició estacionària a la mar Balear. L’aire càlid subtropical marítim que provenia del sud fou acorralat per l’avenç de la depressió entre el front fred de l’aire polar marítim i la capçalera pirinenca, i obligat a ascendir”. Catalunya, ja ho veuen, es troba com sempre encabida entre Portugal, l’aire subtropical, els Pirineus i l’aire polar marítim. I després diuen que no ens entenen. Prou que fem per no acabar sempre xops!
L’aiguat (equivalent celeste de la rauxa catalana) ens defineix i perfila. Mirar el cel i provar d’esbrinar el que tenen al cap els déus és una activitat més mediterrània que aquella cervesa. Hi ha un llibre sorprenent de Peregrine Horden i Nicholas Purcell que es titula 'The corrupting sea' (El mar corruptor) i que és una mena d’història del mar Mediterrani. Allà defineixen els trets essencials d’un país de la riba: “La inestabilitat i imprevisibilitat del clima, que demana estratègies per fer front al risc persistent, ofereix una definició de la Mediterrània en termes d’imprevisible, variable i, sobretot, local”. Altres estudiosos sostenen que potser van ser aquests ruixats terribles i concentrats de finals d’estiu els que van portar els grecs a definir com a capriciós i malcarat el caràcter dels seus (i encara nostres) déus. Ulisses tan aviat mandrejava al sol a la piscina de Dido com era enfonsat per les tempestes l’endemà.
El país avui està ben mullat. I en culparem dinàmiques globals i imprevisions locals. Però l’any que ve ens tornarem a sorprendre, com tornarem a maleir el color de la samarreta de l’ANC. Perquè, com recollia el mestre Amades, “pluja d’estiu i plor de bagassa aviat passa”.
