NO HO RESISTIRÉ

No penso resistir més el ‘Resistiré’

"Resistiré / erguido frente a todo / Me volveré de hierro para endurecer la piel ”... Cada pocs minuts el supermercat feia sonar aquesta cançó del Dúo Dinámico. I jo, clavat davant del lineal dels làctics, patia el bombardeig en bucle de la cançó provant de trobar la “ cuajada azucarada ” per a la meva mare enmig de centenars de varietats de iogurts. El fet que portés mitja vida amagant-me del Quince años tiene mi amor i esquivant cada final d’agost El final del verano ha fet que el cop, per sorprenent, fos més dur. Que el Dúo Dinámico esdevinguessin l’Indíbil i el Mandoni, els Timbalers del Bruc de la invasió vírica, els caps de la resistència, la Vera Lynn i el Zeca Afonso de la pandèmia, ha estat massa.

I un dia, enfrontat a un inabastable mur d’Activia amb bífidus, vaig pensar: “Vosaltres no ho sé, però jo no resistiré el Resistiré mai més”. I heus aquí la columna de l’estiu. Columna lleugera per a temps intensos.

Aquesta pandèmia (us estalviaré els aspectes més dolorosos) ha estat una lluita entre dues grans forces del nostre temps: el pensament crític i el pensament positiu.

L’optimisme obligatori ens ha vingut en forma de plaga d’anuncis fets a mitja veu que parlen de “les petites coses”. Un teleoptimisme que ha servit per vendre des de fibra fins a pizzes. Des d’Uber fins a la unitat d’Espanya. Tot amb imatges de sofàs nets, balcons sense bombones de butà, cuines amb massa mare i nens dibuixant en silenci.

El pensament positiu ha guanyat la primavera, ho hem d’admetre. Però ara arriba l’estiu. Per exaltar l’autèntica tercera via. El camí del mig entre el sucre publicitari i els conspiranoics anti Bill Gates. La més depurada via catalana de l’equidistància. Ni alegre ni irat: l’estiu a l’ARA serà rondinaire!

En Marc Giró, amb qui compartiré aquesta contra (un dia ell, un dia jo), per si no el tenen al cap, és tot un gran senyor. Però també és un senyor gran. Un senyor que es queixa de manera holística, 360 graus, que diuen. Una de les grans veus del rondinar català. I què els diré de mi? Soc el que a la meva època en dèiem un carrossa i ara en diuen un senyoro. Un ciutadà que li crida a la tele, que fa “aiii” al seure i que t’ assegura amb cunyadisme canònic que ara tot va malament i abans tot anava bé.

El diari ARA, nascut del pensament crític i de l’esperit optimista, obre de manera experimental aquesta secció a la Catalunya rondinaire. La del No ho resistiré. Perquè, sincerament, ja em diran si aquest estiu estan tots vostès per resistir gaire més. Oi que no? Doncs ja ho saben, cada dia, en Giró i un servidor, ell des del Manual de la bona esposa i jo des d’aquesta secció, provarem de no endolcir més aquest xarop indigest de publicitat reconfortant.

Torna l’estiu. Amb les obres al carrer, les pedregades a Ponent, les meduses a Tarragona. Torna l’estiu dels italians a la Barceloneta, del cubata de garrafó i del mosquit tigre. Torna la incomoditat. Tot torna, menys la canalla a l’escola, que no hi ha manera. I per això torna la veu antiga i rogallosa del rondinaire català, per servir-los.