Presumpció d'innocència

Abans de veure imputat el gendre, el rei ha tingut temps de criticar-lo per poc exemplar, d'apartar-lo dels actes oficials, d'allunyar-lo de la seva rèplica al museu de cera (prova del cotó fluix), de prometre justícia igual per a tothom i de fer públic en què es gasta part dels diners que ens costa la fe en la sang blava. Deunidó amb la presumpció d'innocència reial. Les activitats de Nóos són d'allò més sospitoses, però hi ha un punt d'acarnissament amb el rei i la seva troupe que només s'explica, crec, com un efecte pèndul de la sobreprotecció/autocensura que els ha envoltat durant tres dècades llargues. Tot i que, ben mirat, pot reflectir un punt de ràbia amb l'estampa feliç de la branca més simpàtica i rossa d'una institució que té la imatge i la representació com a deures principals. Urdangarin ha estat sinònim de popularitat i glamur. ¿Quin plebeu podia ser més cool que un esportista exitós, ben educat, amb bona planta i fill d'aristòcrata estrangera i de banquer (abans de la crisi)? A sobre, l'amor olímpic d'Atlanta va donar un toc descentralitzador a la monarquia -per l'origen basc del duc i l'arrelament català de la infanta, coneguda al carrer com "la nostra"- i va consumar el matrimoni més sistèmic del país: el Barça i La Caixa.