La classe mitjana s'esquerda

Dues parelles circulen cadascuna en un 4 x 4. La primera la integren una infermera a qui li acaben de rebaixar el sou per la crisi i un director de sucursal bancària. Disposen de cert patrimoni, passen les vacances a la Costa Brava i a l'hivern fan escapades per Europa. L'altra parella l'encapçala un lampista que en els bons temps va arribar a donar feina a un equip de sis treballadors i que els caps de setmana s'embutxacava comissions si ajudava una immobiliària a vendre apartaments a Salou. Té el pis pagat, però quan es va fer d'or en va comprar dos més amb dues hipoteques que ara, sense feina ni equip, no pot pagar. La seva dona feia de dependenta els matins, ara no se'n surt.

Durant la primera dècada del segle, la del crèdit barat i la revalorització irracional de l'habitatge, totes dues parelles eren aparentment iguals pel que fa a la capacitat de compra; fins i tot en tenia més la del lampista que la del director d'oficina. Tots dos s'imaginaven formant part de l'àmplia classe mitjana, la que mesura el desenvolupament de qualsevol país i la que sosté amb els seus impostos l'estat del benestar. Castigada per la crisi, comença a ocupar els discursos i les promeses dels polítics. S'ha instal·lat la sensació que ha entrat en franc declivi.

L'esclat de la disbauxa del totxo ha fet esclatar una bombolla social: la de la segona parella del 4 x 4. Sociòlegs i economistes coincideixen que, tot i les dificultats que pateix pel context econòmic, no és cert que la classe mitjana estigui desapareixent, sinó que el que ha punxat és un dels estrats que la conformen i que l'havien engreixat gràcies al miratge d'un consum desaforat a cop de crèdit. "Encara no hi ha dades, la crisi tot just va començar el 2008, però és fàcil pensar que aquesta hipòtesi s'està complint", afirma la sociòloga Cristina Sánchez Miret.

El miratge del consum

El símbol d'aquest aprimament seria el piset, tot i que 8 de cada 10 espanyols són propietaris (o encara hipotecats), una proporció que segons l'estadística de l'Eurostat a la UE només supera Irlanda, rescatada fa un any. L'endeutament de les llars es va triplicar en menys d'una dècada, i segons el Banc d'Espanya va arribar a equivaldre a un 130% de la renda disponible de les famílies, tot i que ara som en fase de palanquejament (desendeutament).

El ventall de criteris econòmics per calcular què és la classe mitjana és ampli. El Banc Mundial considera que en formen part, per exemple, les llars amb capacitat de gastar cada dia entre 10 i 100 dòlars de paritat de poder de compra, i alguns instituts econòmics s'hi refereixen com la que guanya entre un 70% i un 150% del salari mitjà. Tanmateix, els sociòlegs adverteixen que pertànyer a una classe social o a una altra no ho determinen els ingressos, encara que hi puguin tenir a veure. "La classe social és la capacitat d'exercir poder en el mercat, la posició en les relacions socials de producció, les oportunitats que donen a la vida i l'accés a determinats serveis", explica la professora de la Universitat de Girona. "Si a un taxista li toca la loteria -afegeix- no canvia automàticament de classe, sinó que manté la que té, però amb un patrimoni". De fet, molts autònoms, mecànics, botiguers o petits propietaris considerats de classe mitjana poden tenir menys ingressos que un treballador d'una fàbrica de cotxes, considerat de la classe treballadora.

"El que ha punxat és, per entendre'ns, la classe aspiracional, la que ambicionava fer aquest salt de classe; simplificant, els nou-rics, la part de la classe mitjana que no ho era de manera estable. Aquesta franja intermèdia és la que s'està desclassant, i no té a veure amb la classe mitjana, que es distingeix per una actitud que busca seguretat a la feina i un horari", declara el professor d'Esade Carlos Torrecilla. Però la tisorada ja ha arribat, i per segon cop en la crisi, als funcionaris.

Les retallades de sous, complements i drets socials econòmics com les que proposa el Govern per estalviar almenys 850 milions d'euros del sector públic els tallen les ales, en un marc d'abaratiment general dels nivells salarials, de sou i de condicions a la feina al sector privat. La tendència s'ha agreujat, amb 742.000 catalans registrats a l'atur, per les dificultats de trobar feina, però ja es produïa abans de la crisi.

Les dades sobre l'estructura salarial de Catalunya corresponents al 2010 encara no estan disponibles, però l'evolució entre el primer i l'últim any consultables a l'Idescat, oficina estadística de la Generalitat, donen pistes del que està passant. Parlem del 2004 i el 2009.

Evolució del salari mitjà

El salari mitjà brut que cobrava un treballador català el 2004, any de bonança econòmica total, era de 19.750 euros. El del 2009, segon any de la crisi a Espanya, de 23.851,31 euros. L'increment nominal, doncs, va ser del 23,7%. Però la pujada real, que resulta de restar-li l'increment dels preus en el mateix període, va ser del 4,4%. Poca cosa, al costat del que van pujar els pisos, el preus dels quals van escalar un 300% des de l'inici de la cursa desenfrenada de la revalorització del 1999 -inici de la unió monetària, tot i que l'euro físic no va començar a circular fins al 2002- fins al moment àlgid, el 2007. Per ser justos i comparar el mateix període que els sous (del 2004 al 2009, ja punxada la bombolla), les dades de la secretaria d'Habitatge de la Generalitat revelen un salt del 25% en el metre quadrat en el cas d'un habitatge d'obra nova a Barcelona.

Totes les mitjanes disfressen d'alguna manera la realitat. Dins dels 23.851,31 euros de salari brut anual hi trobem des de gestors d'empreses que en cobren 65.000 fins a treballadores no qualificades que no cobren ni 12.000 euros, segons les xifres de l'Idescat. La qüestió és quin percentatge hi ha de cada categoria de treballadors sobre el total segons el salari que cobra.

I la conclusió és la següent: en proporció, entre el 2004 i el 2010, les úniques categories que creixen -en nombre de persones- sobre el total són la dels treballadors administratius, que passen de suposar un 13,7% a un 16,6%, i les dels treballadors del sector serveis tipus restauració, comerç o atenció a les persones, que passen del 15,5% al 17,6%. I es tracta de les categories que, juntament amb els treballadors no qualificats, tenen, de mitjana, un salari brut anual inferior: 21.333, 16.712 i 15.377,9 euros, respectivament. La proporció de treballadors no qualificats no ha pujat, però el descens és poc significatiu (del 14,3 al 13,8%).

El mileurisme, però, no afecta només feines de baix valor afegit, sinó que "s'escampa a gent amb formació superior", diu Sánchez Miret. Ja abans de la crisi i amb menys de la meitat d'atur que ara, els sindicats CCOO i UGT batallaven contra el fenomen, batejat com a mileurisme, un concepte inventat l'agost del 2005 en una carta al director d'El País per l'estudiant C. Alguacil, que es queixava de les seves condicions laborals.

"Molta gent té el sou fix, i per això veiem cues a la Maquinista i al Media Markt", replica, però, el professor Torrecilla. "La classe mitjana ha pujat de manera brutal les últimes dècades i no és una tendència que depengui de la conjuntura, sinó que seguirà", afegeix.

Ascensor social i desigualtats

Aquesta setmana, un estudi de la Fundació Bofill concloïa fins a quin punt ha funcionat a Catalunya l'ascensor social en l'últim mig segle: la meitat dels catalans han avançat posicions en l'entramat social i gairebé la meitat s'han forjat un futur millor que el dels seus pares, tot i les dificultats de la generació que té 30 anys, sobre la qual torna a pesar més l'origen familiar.

Les últimes dades de l'Eurostat sobre la desigualtat d'ingressos no són encoratjadores. En tres anys de crisi (2008-2010), l'índex de desigualtat, que oscil·lava poc des del 2000, es va disparar: al 20% de la població espanyola que més ingressava li entraven 5,3 cops més recursos que al 20% de la població que menys ingressava. El 2010 la distància ja havia crescut a 6,9 vegades.

Un informe del Banc Mundial pronostica que la classe mitjana serà la reina del planeta: si avui només tres de cada 10 persones poden portar aquesta etiqueta -segons la definició econòmica que en fa la institució-, d'aquí una dècada al món hi haurà més gent de classe mitjana que pobres; i el 2030 pertanyeran a la franja mitjana dos terços de la població. Però atenció a la distribució en el mapa dels que pujaran de classe: tots són a l'Àsia. Avui dia, els d'aquesta regió sumen 525 milions de persones. En 20 anys s'hi comptabilitzaran 3.228 milions de persones!