Per influir a la UE no sempre cal ser ric
A Europa manen els estats més rics, s'ha sentit dir en aquests dies de nervis amb Grècia. Alemanya i França són, és cert, les dues economies més potents de la Unió, però en aquest club és possible influir-hi sense ser el que paga. Espanya encarna una interessant paradoxa: quan era el destinatari principal dels ajuts europeus va formar part del nucli dur que impulsava la integració europea. Ara que es prepara per a un futur de contribuent net pel nivell més gran de desenvolupament, el seu pes polític no es veu enlloc.
"L'important és tenir una visió i una línia clara de política exterior", emfatitzen fonts comunitàries a Brussel·les. Mentre forçava la creació del Fons de Cohesió, que completaria el ventall d'ajuts a rebre, Felipe González va tenir clar el bàndol en què calia jugar: els seus eren François Mitterrand, Helmut Kohl, Ruud Lubbers i l'inspirador president de la Comissió Europea Jacques Delors. Eren també els temps en què Maastricht prometia un protagonisme, tot i que difós, a les regions, que líders europeistes com Jordi Pujol, rebut en cancelleries i a Brussel·les, aprofitaven.
José María Aznar va fer algunes apostes en matèria de justícia i interior vinculades a la lluita antiterrorista, però, quan Europa es va dividir en dues arran de la guerra de l'Iraq, va optar pel vincle transatlàntic, en línia amb el Regne Unit de Tony Blair. "Amb Aznar Espanya va continuar sent influent, però per anar a la contra", assenyala el catedràtic de ciència política Francesc Morata. La batalla pel nombre de vots que havia de tenir cada país en la presa de decisions va ser dura. I es va fer en una Europa on els estats recuperaven protagonisme i on les autonomies descobrien que per defensar interessos estaven condemnades a passar per la capital. Quan José Luis Rodríguez Zapatero va tornar a canviar de bàndol, la fe europeista de l'eix francoalemany no era la mateixa que en els màgics noranta que van desembocar en l'euro. I fer aliats en una Europa ampliada i reampliada era més complicat. ZP va fer un tàndem per interès amb Polònia que no va anar gaire lluny. I els seus mandats han quedat marcats per la maldestra gestió de la crisi. Espanya ha perdut credibilitat.
L'Europa que emergirà de l'actual tempesta augura un mur creixent entre els membres i els no membres de l'euro. El repte és ser al costat que toca. I val a dir que Alemanya preferiria comptar amb un aliat al sud. El soci natural seria Itàlia, però Silvio Berlusconi no ha fet mèrits. L'oportunitat hi és.
