23/10/2012

Molt soroll per gairebé no res

1 min

Els dirigents europeus hauran de decidir aviat fins a quin punt el Fons Monetari Internacional (Christine Lagarde, una ex dels seus!) ha embogit, o si accepten que l'impacte de les retallades escanya cada cop més el creixement de l'economia i les classes mitjanes i baixes. Si Brussel·les, per exemple, acaba donant encara més temps a Espanya per reduir el dèficit -quan el 7 de novembre presenti les previsions de decreixement pot constatar més contracció econòmica del previst-, només podrem saludar l'exercici de realisme. Però és ben absurd posar-se a arrencar flors sense fre i haver de seure a esperar que tornin a créixer. Perquè ahir vam saber que, des que Zapatero va iniciar les retallades (2010), tot l'enrenou i els sacrificis han servit només per rebaixar unes quantes dècimes l'enemic públic número u (el dèficit, no l'atur, per si algú no ho sabia). Era del 9,7% del PIB, i el 2011, del 8,9%, però amb l'ajut als bancs passa al 9,4%. No calmarà el carrer saber que als bons alumnes portuguesos els passa el mateix.

stats