Catalunya, membre de l’OTAN

La continuïtat de Catalunya a l’OTAN en cas d’independència s’ha posat a debat diverses vegades. S’ha argumentat que els independentistes catalans són majoritàriament antimilitaristes, i que consegüentment podrien triar no seguir formant part de l’Aliança. Molt sovint aquestes afirmacions s’han basat en enquestes que mostren la poca confiança dels independentistes en l’exèrcit espanyol (com en l’article “Catalunya a l’OTAN: l’antimilitarisme està molt arrelat”, d’El Pati Descobert, publicat a l’ARA el 23 de setembre).

Aquesta poca confiança segurament s’explica per fets històrics com la dictadura franquista. Tanmateix, la necessitat de formar part d’un sistema comú de defensa no es pot condicionar als nostres sentiments respecte als militars espanyols. Els catalans hem de decidir si volem continuar formant part de l’OTAN mirant els reptes en seguretat de Catalunya, com el terrorisme, el narcotràfic o els ciberatacs, i analitzant els avantatges i inconvenients de formar part de l’Aliança.

Els tres arguments més utilitzats en contra de ser membres de l’OTAN són la neutralitat, la despesa i l’existència de països sense exèrcit. Els que defensen ser neutrals no volen alinear-se amb els EUA o altres països europeus, i posen com a exemple Suècia, Finlàndia o Suïssa. Ser neutrals és un argument legítim; ara bé, aquests països no ho són. Suècia i Finlàndia condueixen exercicis militars amb l’OTAN i actuen en les seves forces de reacció ràpida, i Suïssa li ha donat suport en moltes operacions. Per exemple, Suècia i Finlàndia van desplegar soldats a l’Afganistan, i Suècia, a més, la va assistir en la campanya aèria durant la Guerra de Líbia el 2011.

L’argument de la despesa diu que si no es fos membre de l’OTAN es podrien utilitzar els recursos destinats a defensa a altres necessitats col·lectives. A la pràctica, veiem que els països europeus que no formen part de l’OTAN, com Suècia o Finlàndia, acaben gastant més en defensa que la mitjana dels que hi són. Segons el Banc Mundial, el 2014 Espanya va tenir una despesa en defensa del 0,9% del PIB, Suècia de l’1,2% i Finlàndia de l’1,3%.

Finalment, alguns posen com a exemple els països sense exèrcit per defensar una Catalunya sense forces de defensa i fora de l’OTAN. La majoria són microestats europeus, o illes polinèsies o caribenyes. A més, tenen acords de defensa amb països més grans, com França o els EUA (per exemple, Mònaco o Micronèsia), o formen part d’aliances com el Tractat Interamericà d’Assistència Recíproca (com Costa Rica o Panamà).

Entre les raons a favor de continuar a l’OTAN trobem l’optimització de recursos, la capacitat d’incidència i el compromís com a nou estat. Molts dels nous reptes globals, com el terrorisme, la proliferació d’armes no convencionals, els ciberatacs o les crisis humanitàries en països veïns, fan que estats petits com Catalunya no puguin permetre’s tenir unitats de defensa especialitzades en totes les àrees. Una Catalunya independent dins l’OTAN podria garantir la seguretat del seu territori i dels seus ciutadans de manera més eficaç i eficient compartint recursos i despeses amb els altres estats membres. A més, tindria accés a coneixements en defensa i planificació d’emergències civils, i a tecnologia i avenços científics dels seus socis.

D’altra banda, la capacitat d’incidència de Catalunya seria més gran dins de l’OTAN, com mostren els exemples de Noruega o Dinamarca, en oposició als de Suècia o Finlàndia. Aquests dos últims països, tot i que acaben participant en moltes operacions de l’Aliança, només hi tenen un caràcter consultiu. Per contra, Noruega i Dinamarca han tingut pes i autoritat dins l’Aliança en accions de cooperació amb països dins la seva àrea d’influència, com ara els estats bàltics o Rússia. Catalunya podria fer el mateix, per exemple, amb la regió mediterrània. A més, els dos últims secretaris generals de l’OTAN són un danès i un noruec.

Per acabar, una Catalunya independent dins de l’OTAN mostraria el seu compromís amb els socis europeus. Un gran nombre d’enquestes mostren que la majoria dels catalans, tant si desitgen la independència com si no, volen seguir dins de la Unió Europea i de l’euro. Vint-i-dos països de la UE, que representen el 95% de la seva ciutadania, són membres de l’OTAN. Implicant-se en la seguretat comuna europea i cooperant amb els seu socis, Catalunya mostraria que aspira a la independència sense defugir les seves responsabilitats.