‘Laudato si’: una oportuna crida a l’acció

L’any 2015 serà un any determinant per al futur del nostre planeta. Ho repetiré perquè quedi clar que no és una frase treta del manual, i perquè hem d’entendre la imperiosa necessitat que tenim d’afrontar la transició cap a un escenari de més sostenibilitat: l’any 2015 serà determinant per al futur del planeta. No pot no ser-ho: tenim reptes molt importants i les actuacions que era necessari adoptar ahir, fa un any o fa una dècada, ara són urgents i haurien de ser abordades de forma prioritària.

Durant la segona meitat de l’any, els líders polítics mundials estan convocats a tres reunions clau on es negociaran, per ordre cronològic, les qüestions següents: la reforma del sistema financer global (juliol), els objectius de desenvolupament sostenible per a l’any 2030 (setembre) i, finalment, un acord global en matèria de canvi climàtic (desembre).

És en aquest context que cal entendre l’encíclica del Sant Pare, feta pública dijous al migdia i que porta per títol Laudato si: sobre la protecció de la casa comuna. La data de la publicació, justament abans de començar aquesta sèrie de negociacions, és extremadament oportuna, com també ho és -i de quina manera- el contingut.

No ho és menys, però, el títol, que Francesc (el Sant Pare) converteix en una justa referència a un altre Francesc (el d’Assís), que al segle XIII ja va escriure un càntic, el Càntic de les criatures, on expressava el respecte més profund per la Terra i allò que ara anomenaríem sistemes naturals, establint-hi una relació de respecte fraternal.

Es fa difícil de resumir en aquest espai tota la riquesa de l’encíclica, que constitueix un claríssim toc d’alerta sobre el deteriorament ambiental global i la necessitat d’adoptar les actuacions necessàries per fer-hi front. Destacaria, en primer lloc, l’observació sobre les diverses actituds que segons ell obstrueixen la presa de decisions per solucionar aquest deteriorament ambiental, que van des de la negació del problema fins a la pura indiferència, la resignació còmoda o la confiança cega en les solucions tècniques.

D’altra banda, l’encíclica posa de manifest l’estreta relació existent entre la pobresa de la població i la fragilitat del planeta, així com el valor intrínsec de totes les criatures i l’evidència de la interconnexió que hi ha entre tots els elements i processos que es desenvolupen a la Terra (fent referència, per tant, a la dimensió sistèmica que té el desenvolupament sostenible). El text incorpora una crítica al nou paradigma tecnològic com a solució als problemes ambientals globals i proposa la recerca de noves formes d’entendre l’economia i el progrés, així com de nous estils de vida més sostenibles.

Des del punt de vista de la governança, l’encíclica advoca per la necessitat de debatre conjuntament quin futur volem construir per al nostre planeta i, per tant, quina Terra volem deixar per a les generacions futures. Advoca, en aquest sentit, per una de les qüestions intrínseques de la mateixa noció de sostenibilitat: la solidaritat intergeneracional (ja apuntada, l’any 1987, per Gro Harlem Brundtland en el seu informe El nostre futur comú ).

L’encíclica és, però, i sobretot, una incitació a l’acció. Des de la consciència de la gravetat dels reptes que tenim plantejats actualment, fa una clara crida a l’acció col·lectiva -ciutadans, societat civil organitzada, governs, etc.- per intentar superar-los. Una crida des de la moral, però amb un profund rerefons científic.

No és la primera ocasió en la qual un sant pare tracta aquesta qüestió (Pau VI ja ho va fer l’any 1971 en la seva carta Octogesima adveniens, com també ho van fer més tard Joan Pau II i Benet XVI). En aquesta ocasió, però, estic convençut de l’impacte important i positiu que tindrà l’encíclica. Tant pel seu contingut i pel moment en què s’ha fet pública com, sobretot, pel caràcter del papa Francesc i el lideratge que està exercint i ja ha demostrat en qüestions de gran rellevància tant dins com fora de l’Església. L’impacte que dijous ja va tenir l’encíclica a les xarxes socials i als mitjans de comunicació deixa entreveure la seva transcendència, que s’estendrà més enllà de la comunitat catòlica.

Com afirmava a finals de desembre del 2014 en un article en aquest mateix diari el professor Jeffrey Sachs, l’any 2015 constitueix la principal oportunitat de la nostra generació per fer avançar el món cap al desenvolupament sostenible. Hi estic d’acord i, a més, afegeixo que no la podem desaprofitar. Tinc el ferm convenciment que l’encíclica Laudato si, feta pública dijous al migdia, hi ajudarà. Amén: que així sigui.