Desobediència civil, més enllà de la retòrica

La desobediència civil no significa desobeir-ho tot i en qualsevol moment

ARTUR DOMINGO
ARTUR DOMINGO Historiador. Especialista en l’obra i el llegat de Gandhi

En els darrers temps s’està produint a Catalunya, en determinats mitjans, un abús en la utilització de la idea de la desobediència civil, que desemboca en la banalització d’un mètode de lluita que ha tingut gran transcendència al llarg de la història i que, ben utilitzat, pot tenir una gran eficàcia. Això no és estrany en un context en què massa sovint s’opta més per la retòrica i veure qui diu les paraules més gruixudes que per l’anàlisi rigorosa sobre on ens trobem i quines són les possibles sortides a la situació que estem vivint. Em sembla oportú, doncs, plantejar alguns aspectes bàsics de l’estratègia de la desobediència civil no-violenta.

Si ens atenem a la teoria i a les experiències històriques més reeixides, la desobediència civil no significa desobeir-ho tot i en qualsevol moment. Es tracta de desobeir aquelles lleis, decisions governamentals o normatives considerades manifestament injustes, seleccionant en cada ocasió en quines es focalitza la protesta. I es fa d’una manera oberta i pública, assumint-ne les conseqüències, cosa que li dona un valor exemplar que pot provocar una crisi de legitimitat i una modificació de la situació denunciada. 

L’objectiu que es persegueix amb la desobediència ha de ser clar i ha de tenir, a més, una legitimitat ètica i política contundent; i no s'ha de dispersar en massa objectius a la vegada

Sobre la seva legitimitat se n’ha escrit a bastament. Hanna Arendt i John Rawls van afirmar que la desobediència és legítima quan no és possible canviar una llei o situació injusta, després d’haver esgotat els mecanismes legals; llavors, la desobediència pot actuar com a motor de canvi. Nombroses experiències històriques ho avalen, com la lluita de les sufragistes, la dels drets civils per a la població negra als EUA o el combat per la independència de l’Índia. Bertrand Russell justificava també la desobediència civil en el cas de les minories estructurals o demogràfiques dins d’un estat, que mai no podrien modificar la seva situació dins dels límits legals preestablerts, ja que sempre estarien en inferioritat. I el més curiós és que el mateix Tribunal Suprem espanyol, en una sentència del 2009, acceptava la desobediència civil com “un mètode legítim de dissidència davant l'Estat”.

Dit això, l’estratègia de la desobediència civil requereix d’unes condicions bàsiques per a la seva eficàcia. N’assenyalaré algunes que es deriven de les obres més interessants que s’han escrit sobre aquest tema i, sobretot, de l’anàlisi de les millors experiències pràctiques al llarg de la història i que convindria tenir ben present.

En primer lloc, l’objectiu que es persegueix amb la desobediència ha de ser clar i ha de tenir, a més, una legitimitat ètica i política contundent; i no s'hauria de dispersar en massa objectius a la vegada, ni massa abstractes i, encara menys, contradictoris. L’1 d’octubre del 2017 l’objectiu era intel·ligible: votar malgrat la prohibició. Com també ho havien estat els objectius dels que demanaven l’abolició del servei militar obligatori, practicant la insubmissió i l’objecció de consciència.

També cal tenir un suport suficient, proporcional al propòsit perseguit. No és el mateix el que es necessita per canviar una llei puntual o abolir una norma concreta que el que requereix el reconeixement del dret a l’autodeterminació, i encara menys la creació d’un estat independent. Crec que és un error no centrar-se en assolir un referèndum reconegut internacionalment, cosa que podria arribar a tenir un suport molt considerable. Caldria, al meu entendre, deixar de fer confuses crides a una suposada implementació de la República Catalana, sense explicar com es pensa fer, quan no hi ha una majoria clara que la vulgui implementar i menys encara de manera unilateral.

Per tant, una característica necessària és dibuixar una estratègia basada en el rigor, lluny de la retòrica estèril. En aquest sentit, cal interpretar bé el context real, cercar tots els suports possibles, a l’interior del propi territori i a l’exterior, i les complicitats que limitin la capacitat repressiva de l’adversari; en definitiva, tenir present la correlació de forces. I, per descomptat, ser conscient de si la població cridada a la desobediència està preparada i predisposada a suportar les conseqüències possibles, que cal explicar. A Sud-àfrica, com a l’Índia, Gandhi va explicar-les sempre, abans d’iniciar una campanya, i també com afrontar-les. Això demana disposar dels lideratges adequats i de les persones necessàries i preparades per organitzar i animar les campanyes.

L’1 d’octubre del 2017 Catalunya va oferir un exemple de desobediència civil exercint el dret a vot malgrat les prohibicions i la dura repressió. I això perquè es donaren diverses de les condicions exposades, entre d’altres. Va ser un èxit, però insuficient per assolir l’objectiu desitjat, la qual cosa no el desmereix, ja que tot procés emancipador ha conegut episodis d’èxits i també fracassos o entrebancs dels quals cal aprendre’n. Aprendre i actuar amb rigor, quan es pretén assolir objectius que topen amb forts obstacles, és una condició indispensable per assolir victòries.