No tenim més temps a perdre

Amb la tornada a la nova normalitat, els barris han de potenciar la seva capacitat transformadora

ASSUMPCIÓ PUIG
ASSUMPCIÓ PUIG Degana del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya

La pandèmia de la covid-19 i el confinament que des de fa setmanes vivim ens ha col·locat davant la nostra fragilitat. Hem passat de creure'ns que dominàvem el planeta a comprovar que no tenim resposta per a un virus que es contagia amb gran facilitat i que afecta tots els països, inclosos els més rics i desenvolupats.

La crisi ha convertit els habitatges en refugis i les seves conseqüències han motivat un canvi de comportament: les nostres prioritats i percepcions ja no són les mateixes que quan ens vam confinar. D'aquesta crisi n'obtindrem un aprenentatge resilient que pot ser determinant per abordar la que segueix sent la crisi global més greu: la climàtica.

Sobre això, els nostres edificis tenen un paper molt rellevant: i és que la relació entre el seu estat i l'impacte en el medi ambient és directa. A Catalunya, amb un 70% del parc residencial construït abans del 1980, és evident la necessitat d'apostar per la rehabilitació i actualització, que tan positivament reverteixen en el benestar i la salut de les persones i, alhora, propicien una consciència col·lectiva per la cura del nostre hàbitat.

Aquests dies, l’ús intensiu dels nostres habitatges ens ha fet adaptar cuines, dormitoris i passadissos com a espais de treball. A la vegada, hem volgut recuperar zones comunes com els terrats i els patis, abans molt utilitzades per a festes i revetlles, i ara en desús. Però en molts casos el seu deteriorament ha fet adonar-nos de la manca de cultura de manteniment i de rehabilitació.

Amb la tornada a la nova normalitat, els barris han de potenciar la seva capacitat transformadora. Urbs com París i Bogotà ja estudien les ciutats de 15 minuts, que han de permetre als ciutadans accedir, en aquest temps màxim, a zones verdes i d’oci, equipaments de cura i de cultura i serveis públics, comerç de proximitat i llocs de treball. Amb aquesta mirada descentralitzadora es pot reduir el temps dels desplaçaments i garantir així el dret a una ciutat equitativa. La salut també en surt guanyant: cau la contaminació i, davant la possible amenaça de noves epidèmies, l’autonomia dels barris pot col·laborar a frenar els virus.

El cert és que ens cal visió estratègica i mètode. En la seva intersecció s’ubica la innovació, eix clau per anticipar-se als canvis demogràfics i necessitats socials, però també per impulsar un model productiu que els abordi. La inversió en rehabilitació tindrà un retorn directe en el benestar de les persones, la protecció del medi ambient i l’impuls de la competitivitat. A partir d’ara, l’economia circular no serà una opció, serà una obligació.

L’administració pública ha de liderar aquesta transformació, ha de desenvolupar polítiques públiques creatives on domini el consens amb l’àmbit privat. Molts sectors depenen del seu paper per equilibrar l’oferta i la demanda, però també per evitar els devastadors efectes del laissez faire, laissez passer. La construcció i, molt especialment, la rehabilitació i la renovació urbana generen una alta ocupació, dinamitzen l’economia. No creure en elles tindria efectes devastadors per al sistema econòmic i la crisi climàtica.

Itàlia ja treballa en aquesta línia. Fa uns dies llegíem al diari La Repubblica que el seu govern ha anunciat un decret que estableix deduccions fiscals per a la ciutadania de fins al 110% del cost de les obres de rehabilitació, per millorar la sostenibilitat dels edificis, la seva eficiència energètica i seguretat. S’afavoreix al màxim que els ciutadans disposin de liquiditat per dur-les a terme, permetent fins i tot vendre la deducció fiscal als contractistes i als bancs.

L’estratègia és ben senzilla: imposar un canvi d’època en les polítiques públiques fent de la protecció del medi ambient un dels motors de l’economia. Conscients de la nostra fragilitat, no tenim més temps a perdre.