Apropòsit del cinquantè aniversari de les declaracions de l'abat Escarré al diari francès Le Monde (14 de novembre del 1963), ja han aparegut, en diversos mitjans de comunicació, comentaris sobre un fet que ha marcat la història de la resistència. Certs comentaris indueixen a creure que ben poc mèrit tingué l'Abat en el que va fer, com si ell fos un simple transmissor del que "uns seus consellers" volien que digués. Sigui com sigui, és indiscutible que l'únic que va prendre el risc de parlar, sense embuts, de cara enfora va ser ell i que només ell assumí la responsabilitat de les seves paraules. Ben sol, baixà a l'arena, tot seguint una actitud tan ferma i decidida que, a la llarga, es convertiria en un argument més del govern franquista per a castigar-lo amb l'exili. Un exili que era la resposta contundent d'un règim que, en aquestes declaracions, se sentí atacat al cor mateix dels principis de la "pau i de l'ordre cristians" que invocava per a justificar-se.
Efectivament, les declaracions recordaven que després de vint-i-cinc anys d'haver-se acabat la Guerra Civil, el règim es comportava com si, en el fons, la guerra encara perdurés. En la seva propaganda exaltava la idea que eren vint-i-cinc anys victoriosos, d'uns vencedors contra uns vençuts, molts dels quals encara eren empresonats. L'abat, en canvi, preconitzava la pau, la pau de la reconciliació, la pau de les llibertats recuperades i, en definitiva, la pau que era la causa i l'efecte de la democràcia, enfront d'un ordre dictatorial establert. Hi insistia en nom, fins i tot, dels postulats del missatge cristià, menyspreat i perseguit, com denunciava l'abat, pels addictes al Movimiento, encapçalat pel general Franco, per més que pretenguessin encarnar-los en el nacionalcatolicisme, beneït per un episcopat espanyol que encara sostenia, en la seva gran majoria, que la Guerra Civil fou una croada dels cristians contra els seus enemics.
Per reblar el clau, l'abat Escarré deia, en les declaracions, que la seva interpretació dels principis del missatge cristià s'inspirava en la doctrina que, pocs mesos abans, el papa Joan XXIII els havia fet més entenedors per a l'home modern. Es referia a l'encíclica Pau a la Terra ( Pacem in terris ). Un document que proposava rellegir l'Evangeli a la llum dels signes dels temps actuals. Entre aquests signes, el de l'emergència de les reivindicacions de les "minories", comprenent en aquest terme el que ara en diem les nacions sense estat. D'aquí que l'abat se sentís empès a defensar, explícitament, el signe del temps que eren les reclamacions dels catalans, del seu poble minoritzat, de recuperar la seva llengua, la seva cultura, els seus drets, perseguits pel govern franquista.
Segurament per un error de càlcul, Fraga Iribarne, ministre d'Informació del govern franquista, féu traduir i publicar les declaracions en la majoria de diaris espanyols, acompanyades dels corresponents comentaris en contra. Així va ser com la gent s'assabentà de la seva existència i es creà un corrent de simpatia i adhesió. Les paraules de l'abat ressonaren arreu com un clam a la llibertat, com la veu de denúncia profètica que tants i tants esperaven des de feia temps. Els comentaris en contra eren, almenys a Catalunya, llegits amb una riota generalitzada de menyspreu.
Tal com afirmava el mateix abat més endavant, al diari Le Figaro (24-09-1965), amb el seu comportament, que anava molt més enllà del que deia en les declaracions, volia contribuir a fer possible que un dia tota l'Església catalana i espanyola participés "en l'edificació del pont que reuneixi les diferents tendències escampades pel país i que reconciliï l'esquerra i la dreta clàssiques o, més exactament, els germans enemics d'ahir, vencedors i vençuts". És, en tot cas, la gran labor que l'abat Escarré féu els últims anys de la seva vida a l'exili.
La proposta de l'abat Escarré s'ha tornat a fer ben actual en la polèmica que ha desencadenat la recent beatificació, a Tarragona, de religiosos assassinats durant la Guerra Civil. Molts cristians i no cristians esperaven que almenys l'episcopat català hagués aprofitat l'avinentesa per a pronunciar-se, conjuntament, a favor de la reconciliació i recordar que també hi va haver cristians que moriren assassinats per un règim que els condemnava amb la pena màxima, en nom d'una pretesa justícia imbuïda dels principis del cristianisme. Una distorsió ja denunciada, precisament, per l'abat Escarré, entre altres. L'episcopat català ha preferit, col·lectivament, centrar ara la seva atenció en els religiosos beatificats...
La memòria històrica de les declaracions de l'abat Escarré es farà viva en diferents actes. Despuntarà una exposició, al Col·legi de Periodistes de Barcelona (que s'inaugurarà el dia 14 a les 19.00 h) i la sèrie de conferències que té programada la Comissió Escarré-APEC.
