La línia vermella de la moral d’Israel

L’autor forma part de l’organització Breaking the Silence [Trenquem el Silenci], una ONG situada a Jerusalem Oest que des de la Segona Intifada (any 2000) anima els soldats israelians a fer pública l’experiència viscuda en territori palestí ocupat per Israel. Gvaryahu va servir com a sergent de les forces especials de l’exèrcit des del novembre del 2004 fins al novembre del 2007.

Només coneixia Gaza per les històries que me n’havien explicat. Era una zona militar sota responsabilitat de la Brigada Guivati, però tots sabíem històries sobre com havien arribat a matar diversos milicians en una sola emboscada. Sincerament, n’estàvem una mica gelosos. Em van seleccionar per formar part de les Forces de Defensa Israelianes (IDF) al final de la Segona Intifada, en una unitat d’operacions especials de la brigada de paracaigudistes. Des que vaig començar el servei, sabia que ens encarregaríem de les zones de Nablus i Jenín. Aparentment, es tractava d’un joc de nens comparat amb les històries que venien de Gaza. Però era el meu joc de nens. No oblidaré mai la primera vegada que em van disparar, el primer cos palestí que vaig veure, i la por i l’adrenalina durant la meva primera operació militar.

La meva primera missió consistia a prendre per assalt una casa palestina. No havia estat mai a l’interior d’una casa de palestins, així que el meu equip i jo vam quedar molt sorpresos en descobrir tota una família a dins, tres generacions senceres. Vam despertar a tothom i vam prendre el control de la casa. Els vam fer entrar a tots en una mateixa habitació (dones, homes, nens i gent gran). Un dels nostres es va quedar vigilant a la porta per assegurar-se que ningú en sortia. Mentrestant, vam anar per feina. Recordo que em preguntava a mi mateix: “Què en deuen pensar, ells, de tot això?, què faria, jo, si uns soldats entressin a casa meva per la força?” Però de seguida vaig reprimir aquests pensaments i vaig seguir amb la missió. A mesura que passaven les hores, la por es va convertir en avorriment, l’adrenalina es va estabilitzar i els dubtes sobre els límits lògics d’aquella operació i quina justificació tenia em van tornar a rosegar. Però l’endemà ja hi havia noves operacions en marxa. Era la nostra rutina diària i, en conseqüència, la següent vegada ja no em vaig preguntar com se sentia la família que vivia a la casa que havíem assaltat. La meva línia vermella personal es va esvair ben de pressa. Em repetia a mi mateix contínuament: “No passa res, és el que has de fer”. Tot i així, forma part de la naturalesa de les línies vermelles moure’s per una escala imaginària. I, així, no em vaig preocupar quan destruíem cases senceres durant les operacions de recerca ni quan, de manera accidental, el meu equip va disparar a una dona innocent i de seguida vam enterrar l’incident i vam continuar. Avui dia sé que, aleshores, la meva capacitat per distingir si una acció traspassava la línia vermella era inexistent.

El que em va passar a mi li està passant ara a l’IDF i a tota la societat israeliana en general. Quan es va iniciar l’operació Plom Fos, jo ja feia més d’un any que col·laborava com a activista civil amb Breaking the Silence, però, així i tot, em van impactar molt els fets que s’hi van produir. Recordo el testimoni d’un amic que hi va participar. Va tornar impactat pel fet que les cases dels “membres de Hamàs” fossin considerades objectius que es podien bombardejar legítimament, sense tenir en compte el risc que això suposava per als soldats israelians sobre el terreny. Era la primera vegada que topava amb unes ordres com aquelles en tota la seva carrera com a militar. Això és el que va testificar:

“Al matí vam identificar quatre homes, d’entre 25 i 40 anys, amb kufies, que s’estaven davant d’una casa parlant. Semblava sospitós. En vam informar els serveis d’intel·ligència, i els vam especificar a quina casa estaven a punt d’entrar. Els serveis d’intel·ligència van passar la informació a la Shabak [Agència de Seguretat d’Israel], que va avisar que la casa en qüestió era la d’un conegut activista de Hamàs. Davant aquest tipus d’informació, s’actua immediatament. No recordo què vam utilitzar (si va ser un helicòpter o una altra cosa), però vam bombardejar la casa mentre aquells homes eren a dins. Una dona en va sortir corrent, amb un nen a coll, i va fugir cap al sud. És a dir, que hi havia gent innocent a dins”.

La mateixa línia vermella que es va traspassar durant l’operació Plom Fos s’ha convertit en la línia de partida de l’operació Marge Protector. Les cases dels “membres de Hamàs” es van afegir a la llarga llista de l’IDF d’objectius potencials a la franja de Gaza.

Els polítics que ens envien a aquestes missions ni es molesten a fer veure que ens prometen un futur millor: només un ús continuat de la força i la violència. Els nostres propis dubtes sobre la lògica i la justícia ni tan sols ens interessen, perquè les línies vermelles de la moral canvien constantment davant la realitat (com la meva, mentre feia el servei militar). Més de 750 persones han estat assassinades a Gaza des que va començar l’operació militar, a més d’una trentena de soldats i civils israelians des que va començar l’ofensiva terrestre. Milions d’israelians i palestins viuen amb la por existencial que els caigui a sobre un míssil o un coet. El final de cada episodi de violència només fa que saltin les alarmes sobre quan serà el següent.

La línia vermella davant la qual ens vam aturar durant l’operació Plom Fos (2008) és la mateixa a partir de la qual vam començar l’operació Pilar Defensiu (2012). El límit en el qual ens vam aturar durant l’operació Pilar Defensiu es va convertir en el punt de partida per a la missió Marge Protector. Quina serà la nostra pròxima línia vermella? I, quan hi arribem, aquesta també la creuarem? La resposta és a les nostres mans. Depèn de nosaltres i del que permetem que els altres facin en nom nostre.