El teu boicot no ajudarà les iranianes

Quan la Federació Internacional d’Escacs va designar l’Iran com a seu del Campionat Mundial Femení d’escacs del 2017, Mitra Hejazipour va tenir una gran alegria. Ha obtingut el títol de gran mestra. Va aprendre a jugar a escacs als 6 anys i als 9 va disputar per primera vegada un campionat oficial. Ara té 23 anys, es passa la vida viatjant pel món per participar en tornejos d’escacs, i quan hi juga sempre porta el hijab. Però l’entusiasme provocat per la notícia del campionat -molt celebrada a l’Iran- aviat s’ha transformat en un moviment de protesta. Cada vegada són més insistents les crides al boicot, amb la qual cosa creixen les possibilitats que al final el campionat no es faci a Teheran. Algunes jugadores internacionals diuen que no es volen posar un mocador al cap. Però aquesta mena de protesta -gent de fora que es creu que en sap més-és exactament el contrari del que volen la majoria de dones iranianes, i simbolitza el més negatiu de dictar normes sobre la manera de vestir de les dones musulmanes.

En molt bona part, el detonant de la polèmica ha sigut Nazi Paikidze, la campiona d’escacs nord-americana d’origen georgià. Ha posat en marxa una campanya a internet per “aturar l’opressió de les dones” i plantar cara a la decisió de la Federació d’Escacs. També hi ha dit la seva una excampiona panamericana, així com el britànic Nigel Short, que té el títol de gran mestre i va dir en un diari anglès que el hijab és “un símbol de la repressió islàmica”. (Short, per cert, ha afirmat que els homes estan “programats” per jugar millor a escacs que les dones.)

Hejazipour i altres jugadores d’escacs iranianes m’han comentat que estan desconcertades per aquestes protestes internacionals, perquè en el passat l’Iran ha acollit nombroses competicions d’alt nivell a les quals han acudit dones de tot el món, que han jugat amb mocador al cap i sense fer tant d’enrenou. Diuen que un boicot seria un greu revés per a les dones del país, que ocupen una posició única al Pròxim Orient perquè participen en la vida pública al màxim nivell. “Aquest campionat impulsarà els escacs femenins i també altres esports”, afirma Hejazipour. Les jugadores reconeixen que les normes sobre la vestimenta són un problema, però les consideren part de les lleis del país i una qüestió que ha d’evolucionar en l’àmbit nacional, no per imposicions provinents de l’exterior.

És la pressió de les joves per ampliar els límits el que ha anat modificant gradualment les normes sobre l’ús del hijab. El que ara es tolera en gran part de l’Iran -peces de roba llargues i descordades, túniques curtes que en realitat són bruses- reflecteix una relaxació en les normes sobre la vestimenta. Molts tenen por que es produeixi un retrocés si els estrangers tiren llenya al foc amb les seves campanyes.

Pel que fa a l’afirmació que les jugadores estrangeres han d’adoptar una manera de vestir que els és aliena, potser convindria parlar clar sobre aquesta imposició en matèria d’indumentària: no es tracta de posar-se un burca, sinó un mocador fi al cap i una roba discreta. Però sembla que les crides al boicot vénen de motius polítics més que no pas de la preocupació per una molèstia física.

Segons la jugadora d’escacs Sara Khadem, de 19 anys, participar en una competició internacional i acollir-la serveix per donar a les dones iranianes unes oportunitats per les quals moltes han hagut de lluitar durament. “Per a mi jugar a tot el món ha tingut enormes conseqüències. I per a les joves és un gran estímul el fet que vinguin jugadores estrangeres, que tindran una presència molt considerable”.

No està segura que els que han firmat la petició sàpiguen del cert el que a ella més li convé, o si això és el que tenen al cap.

Quan vaig preguntar a Jila Baniyaghoob què li semblaven les protestes, em va contestar que calia adoptar una perspectiva a llarg termini. Periodista i activista, ha passat un temps a la presó. Tot i que s’oposa a l’obligatorietat del hijab, ens recorda la indumentària esportiva de les atletes iranianes als Jocs Olímpics del 2016, que fa 30 anys hauria sigut inimaginable. “Aquí la situació de les dones avança pas a pas i un boicot no és el millor camí per tirar endavant -afirma-. Que una esportista destaqui en una competició impulsa els drets de les dones en tots els àmbits, té repercussions a tot arreu”.

Els activistes que lluiten pels drets de les dones iranianes tenen por que les protestes contra el hijab, que s’han exacerbat fa poc a Europa arran de la prohibició del burquini a França, se centrin ara en l’Iran. L’obsessió occidental amb el vel i la creixent popularitat de declarar-se contrari al hijab com a posició existencial i política barreja massa coses.

L’ajuda a les dones iranianes s’ha de mantenir separada, per exemple, de la indignació i inseguretat provocades pel terrorisme jihadista, o de les malparades relacions d’Europa amb els seus musulmans. Boicotejar un campionat d’escacs no fa cap favor a les dones iranianes, i fa el joc als conservadors, que afirmen que Occident fa servir els drets de les dones com a instrument per humiliar-los i pressionar-los.

Les crítiques occidentals al vel a l’Iran no tenen en compte la realitat. Fa segles que el hijab hi és habitual, i la majoria d’iranianes porten un mocador al cap perquè volen, independentment de les lleis. Mansoureh Ettehadieh, una destacada historiadora amb una trajectòria que va des de l’era del xa, quan el vel era opcional, fins a l’actual República Islàmica, em va dir que el hijab ha sigut fonamental per ampliar la participació de les dones en la societat. El que de debò preocupa la major part d’activistes iranians són els temes relacionats amb l’atur femení i la violència domèstica. No hi ha dubte que l’obligatorietat del hijab és important, però correspon a les dones iranianes decidir el nivell de prioritat que se li ha d’assignar.