Les armes, una responsabilitat compartida

L’epidèmia de la violència armada al nostre país és una crisi. Les morts i ferides per armes de foc constitueixen una de les principals amenaces per a la salut pública i la seguretat del poble nord-americà. Cada any més de 30.000 nord-americans perden la vida per culpa de les armes de foc. Suïcidis. Violència domèstica. Tirotejos entre bandes. Accidents. Centenars de milers de ciutadans han perdut germans o han enterrat els seus fills. Som l’únic país desenvolupat del món en què es produeix una violència tan massiva i tan freqüent.

Una crisi d’abast estatal com aquesta exigeix una resposta d’abast estatal. Reduir la violència armada resultarà difícil. És evident que durant aquesta legislatura no s’aprovarà una reforma raonable per controlar les armes de foc. No s’aprovarà durant la meva presidència. De tota manera, sí que podem prendre algunes mesures per salvar vides. I tots nosaltres -des de tots els nivells de l’administració, des del sector privat i com a ciutadans- hem de col·laborar-hi.

Tots hi tenim una responsabilitat.

Dimarts vaig anunciar les noves mesures que adoptaré, d’acord amb les meves competències, per protegir el poble nord-americà i impedir que delinqüents i elements perillosos tinguin accés a les armes de foc. Vet aquí algunes de les mesures: exigir que tothom que es dediqui a la venda d’armes de foc comprovi els antecedents dels compradors, donar més facilitats per accedir al tractament de les malalties mentals i millorar la tecnologia relacionada amb la seguretat de les armes de foc. Aquestes disposicions no evitaran tots els actes de violència ni salvaran totes les vides, però si aconseguim preservar alguna vida, encara que només sigui una, l’esforç ja haurà valgut la pena.

A més de continuar prenent totes les mesures possibles com a president, també faré tot el que pugui com a ciutadà. Si un candidat no està a favor d’una reforma raonable per controlar les armes de foc, no faré campanya per ell, encara que sigui del meu partit; tampoc el votaré ni li donaré suport. I si el 90% dels nord-americans que secunden aquestes reformes fan com jo, elegirem els dirigents que ens mereixem.

Tots hi tenim un paper, en aquesta qüestió, inclosos els propietaris d’armes de foc. Necessitem que la gran majoria d’aquests propietaris -que són gent responsable que pateix com nosaltres després de cada tiroteig massiu, que donen suport a unes mesures sensates per a un ús segur de les armes i que tenen la sensació que el seu punt de vista no està ben representat- ens facin costat i exigeixin que els dirigents escoltin la veu de la gent a qui teòricament representen.

La indústria de les armes de foc també hi ha de col·laborar, començant pels fabricants.

Els nord-americans exigim que els béns de consum compleixin unes normes molt estrictes per garantir la seguretat de les nostres famílies i els nostres col·lectius. Els cotxes s’han d’ajustar a la normativa de seguretat i emissions. El menjar ha de ser net i segur. Per tant, no posarem fi al cicle de la violència causada per les armes fins que exigim a la indústria armamentística que adopti unes mesures ben senzilles perquè els seus productes també siguin més segurs. Si un nen no pot obrir un pot d’aspirines, també hem de fer que no pugui prémer el gallet d’una pistola.

En canvi, avui dia a la indústria armamentística no se li demana gairebé mai cap responsabilitat. Gràcies a les dècades d’activitat del lobi de les armes de foc, el Congrés ha negat als especialistes en seguretat dels productes de consum la potestat d’exigir que aquestes armes compleixin les mesures de seguretat més bàsiques. Als experts en salut pública del govern els han posat més dificultats per investigar la violència armada. Han aconseguit que a la pràctica els fabricants tinguin immunitat total davant de possibles demandes, la qual cosa vol dir que poden vendre productes letals sense haver d’afrontar gairebé mai les conseqüències. Això, com a pares, no ho toleraríem si parléssim de seients de cotxe defectuosos. Per què ho hem d’acceptar per a uns productes -les armes- que cada any maten tants nens?

Ara que els fabricants tenen uns beneficis elevadíssims, haurien d’invertir en recerca per fer unes armes de foc més intel·ligents i segures. Per exemple, podrien desenvolupar la tecnologia del microestampat de les municions, que segueix el rastre de les bales trobades a l’escena del crim i ajuda a identificar unes armes específiques. I, com totes les indústries, els fabricants d’armes tenen amb els seus clients el deure d’exercir la responsabilitat social corporativa i vendre armes només a persones responsables.

En última instància, això ens afecta a tots nosaltres. No ens demanen que siguem tan heroics com Zaevion Dobson, el noi de Tennessee de 15 anys que va resultar mort abans de Nadal quan protegia els seus amics dels trets. No ens demanen que mostrem la gran generositat de les innombrables famílies de víctimes que s’han esforçat per posar fi a aquesta violència absurda. Però hem de reunir el valor i la voluntat necessaris per mobilitzar-nos, organitzar-nos i fer el que fa un país fort i sensat per donar resposta a una crisi com aquesta.

Tots hem d’exigir que hi hagi uns líders prou valents per alçar-se contra les mentides del lobi de les armes. Hem de plantar cara i protegir els nostres conciutadans. Hem d’exigir que els governadors, els alcaldes i els nostres representants al Congrés hi col·laborin.

Aquest canvi serà complicat. No serà d’un dia per l’altre. Però el vot de les dones no es va aconseguir d’un dia per l’altre. L’alliberament dels afroamericans no es va aconseguir d’un dia per l’altre. Hem necessitat dècades per fer avançar els drets de les lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals nord-americans.

Aquests canvis representen la democràcia nord-americana i el millor del poble nord-americà. Per afrontar aquesta crisi de la violència armada caldrà el mateix esforç i constància, durant molts anys i en tots els àmbits. Si som capaços d’afrontar aquesta situació amb la mateixa audàcia, aconseguirem el canvi que volem. I deixarem als nostres fills un país més segur i més fort.