Notre-Dame de les Ruïnes

Notre-Dame del Capitalisme, prega per nosaltres. Notre-Dame del Patriarcat, prega per nosaltres

L’interior de Notre-Dame, ple de fustes cremades que formaven el sostre de la catedral / LUDOVIC MARIN / AFP PHILIPPE LOPEZ / AFP GONZALO FUENTES / REUTERS

"És una nau espacial. Una tecnologia astronòmica dissenyada per mesurar el poder de la llum i de l'ombra. Una màquina arquitectònica feta per volar i portar les nostres ànimes i els nostres somnis més enllà de la Terra", m'havia dit un dia l'artista Alejandro Jodorowsky parlant abstret sobre Notre-Dame. Mirant la catedral des de darrere, Jodorowsky havia comparat els contraforts als braços d'una llançadora que un dia havien d'obrir-se per deixar que la nau s'alcés cap al cel. Llavors m'havia costat entendre la seva teoria. Però, de sobte, érem allà, al costat d'altres centenars de persones bocabadades sobre el pont de l'Archevêché, com si l'illa de Saint Louis s'hagués convertit en Cap Canaveral, veient com la nau Notre-Dame s'alçava utilitzant les seves pròpies bigues de fusta com a motor de combustió i com la "fletxa" es desmaterialitzava per transformar-se en un tub de propulsió a través del qual es llançaven a l'atmosfera exterior els últims vestigis de l'ànima humana. Poc després del llançament, la fletxa es va enfonsar com un Challenger que hagués caigut una altra vegada sobre la terra tan sols 73 segons després de l'enlairament.

L'arquebisbe de París va afirmar que la que es cremava era la casa de tots. No sabíem que era la casa de tots, vist que cada nit hi ha milers de vagabunds que dormen al carrer

Ràpidament, a totes les pantalles, es van succeir mil i una imatges diferents, com si la catedral estigués mutant sota l'efecte de la fusió del plom i la fusta. Les dues torres de Notre-Dame es van metamorfosar en versions medievals de les Torres Bessones, i la catedral mateixa va ser vista com un nou World Trade Center marià. Es va dir que era la civilització europea la que estava sent devorada pel foc. La Croada havia arribat al cor del regne. Les masses cristianes s'agenollaven en els carrers parisencs mirant la radiació vermella que creixia davant seu com una transfiguració del cos de la Mare de Déu. La mare de Crist cremava com havien cremat els arbustos davant Moisès al desert per tornar a Europa la fe perduda. Els beats tuitejaven amb una mà i amb l'altra resaven el rosari. Facebook explotava de "M'agrada". L'espurna que va encendre el foc, van dir, venia del Maig del 68. Alguns s'agenollaven i cantaven "Corona de roses si a la Verge fem, corona de roses en lo cel tindrem". Altres van dir, en canvi, que el foc era el càstig diví que queia sobre l'Església per haver encobert centenars de milers d'agressions sexuals durant anys. Es va dir que Satanàs mateix en forma de flama s'estava follant la mare Església i que a ella li estava agradant. Es va dir que era la Mare de Déu mateixa, calenta com una metxa i farta de ser violada per l'Església, la que cremava de desig d'acabar amb els seus opressors. Altres van veure en la caiguda de la fletxa un signe de crítica al fal·locentrisme eclesiàstic. Van afirmar que la fletxa era un 'dildo' ardent clavant-se en el mateix anus de l'Església. Hi va haver fins i tot qui va veure la Mare de Déu en flames i els bombers ejaculant sobre el seu cos. Els beats es persignaven i es feien selfies amb la catedral de fons. Alguns, al fotografiar la imatge de la catedral cremant, van veure-hi una resplendor densa idèntica a la d'un forat negre. Altres van dir que era l'ull de Sauron. Els més utòpics van afirmar que Notre-Dame havia volgut vestir-se davant el món amb una armilla groga incandescent.

Amb una sola de les donacions per a la reconstrucció n'hi hauria hagut prou per acabar amb la sagnia de les classes treballadores

No s'havia apagat encara el foc que, enmig d'una pluja ardent de tuits, van aparèixer els poders eclesiàstics i polítics per comentar la graellada en directe. L'arquebisbe de París va afirmar que la que es cremava era la casa de tots. No sabíem que era la casa de tots, vist que cada nit hi ha milers de vagabunds que dormen al carrer, i que els refugiats són expulsats constantment de la ciutat. Ens pensàvem que era la casa de l'Opus Dei i del turisme. Els representants polítics van coincidir en afirmar que la catedral era el lloc més visitat de París. La joia de la indústria turística parisenca estava sent transformada en escòria. I llavors, com en una escena d'òpera amb decorat a escala real, va sorgir la figura del cap de l'estat, ara ja descarregat de la preocupació de parlar dels petits resultats del gran debat. És una pena que el cap de l'estat no sàpiga cantar tan bé com els devots, perquè les seves paraules van semblar un himne nacionalcatòlic. Allà, davant mateix d'una catedral embolcallada encara en flames, va afirmar, ho vam sentir tots: "La reconstruirem". El foc encara era tan intens sobre el seu cap que se li podrien haver cremat alguns cabells. Abans que s'hagués apagat el foc, el cap de l'estat ja havia decretat la reconstrucció de la catedral i anunciat una crida nacional a la donació i una exempció d'impostos per als rics donadors. La crema i reconstrucció de Notre-Dame era la millor de les mesures polítiques mai anunciades pel jove rei. La seva primera mesura veritablement convergent i nacional. No van trigar a afluir els euros com esclaus de Crist i soldats patriòtics per refer el cos de la mare: encara no havien apagat l'últim foc que les arques de l'estat ja comptaven gairebé 850 milions d'euros. Amb una sola d'aquestes donacions n'hi hauria hagut prou per construir un sostre segur per als vagabunds de París o per erigir una ciutat a la jungla de Calais per acollir els refugiats. Un sola d'aquestes donacions serviria per aturar la massacre de la Mediterrània o per acabar amb la sagnia de les classes treballadores. Però no, és millor, afirma el president, reconstruir Notre-Dame, si és possible en cinc anys, com els Jocs Olímpics, i que no ho facin els artesans locals, que es faci una crida internacional, que vinguin les corporacions arquitectòniques i que facin amb els euros una brillant pira financera.

L'endemà, la catedral, encara fumejant, es despertava al nou dia més bella que mai

L'endemà, la catedral, encara fumejant, es despertava al nou dia més bella que mai. La nau oberta i plena de cendres constituïa un monument iconoclasta a la història cultural d'Occident. Una obra d'art no és obra d'art si no pot ser destruïda i, per tant, enyorada, imaginada, fantasiejada. Si no pot existir en la memòria i en el desig col·lectius. ¿Els que parlen de reconstrucció abans d'apagar el foc no poden esperar ni un segon a fer el dol? Destructors del planeta i anihiladors de la vida, construïm sobre les nostres pròpies ruïnes ecològiques. Per això ens fa por mirar Notre-Dame en ruïnes. Cal, contra el Front Restaurador, crear un front per defensar Notre-Dame de les ruïnes.

No reconstruïm Notre-Dame. Honorem el bosc cremat i la pedra fosca. Fem de les seves ruïnes un monument punk, l'últim d'un món que s'acaba i el primer d'un altre món que comença.

Notre-Dame dels Rics, prega per nosaltres. Notre-Dame de la Violació, prega per nosaltres. Notre-Dame de l'Antropocè, prega per nosaltres. Notre-Dame del Capitalisme, prega per nosaltres. Notre-Dame del Patriarcat, prega per nosaltres. Notre-Dame del Turisme, prega per nosaltres. Notre-Dame de l'Evasió Fiscal, prega per nosaltres. Notre-Dame de la Corrupció Política, prega per nosaltres. Notre-Dame de l'Extinció Ecològica, prega per nosaltres...