El trist consol popular: “Podria ser pitjor, podries ser d’Unió”

La nit d’ahir no va ser el que esperaven ni els votants del PP ni jo. Jo m’havia acostat a la seu amb la curiositat (i el morbo) de conèixer la concentració més gran de votants del PP que hagués vist mai i ells..., ells simplement no s’hi van presentar.

L’espai habilitat per als simpatitzants era buit i va passar pràcticament buit tota la nit. Per sort, a la sala de premsa hi havia més ambient. Els càmeres relaxats, xerrant de les seves coses. Els redactors enganxats a pantalles i estadístiques i Twitter i whatsapps. “Diu una companya que el càtering de Ciutadans està molt bé”. “A Can Podem sí que vam sopar bé, el 27-S. I hi havia barra lliure de cervesa!” Vaig mirar-me amb desànim els entrepans de pa de xiclet mal sucat amb tomàquet de llauna i les ampolles d’aigua ben arrenglerades.

De tant en tant tornava a la zona dels simpatitzants, tossuda. No me’n sabia avenir, que no s’hagués d’omplir de votants de Rajoy. Però res. Quatre dones i dos homes. El 100% de les dones tenyides de ros, el 75% amb arracades de perles. El 100% dels homes sense corbata però amb camisa, el 50% prop dels 65. El 100% dels assistents amb cara de desànim. Dos grans televisors, un amb RTVE, l’altre amb TV3, tot i que només se sentia el segon. “ ¿Cómo se hace para oír más este? ”, i cap resposta, només el buit.

Vaig acostar-me a l’home més jove. “No entenc que ens hagi anat tan malament -deia, consternat-. És que no entenc com pot ser que la gent voti Podem”. Vaig tenir la temptació d’explicar-li que una cosa és 13TV i una altra la realitat, però me’n vaig estar. “Home, no t’ho prenguis així. Podria ser pitjor, podries ser d’Unió!” I va somriure’m, agraït.