Misc 06/10/2014

La consulta convocada per la Generalitat és legal

i
Beltrán Gambier
5 min

La situació política de Catalunya, vinculada amb el procés independentista a què la sotmet el seu actual govern, ha arribat a les estrades del Tribunal Constitucional a través dels recursos d’inconstitucionalitat interposats pel govern d’Espanya contra la llei de Catalunya 10/2014, de 26 de setembre, de consultes populars no referendàries i altres formes de participació ciutadana, i el decret 129/2014, de 27 de setembre, que va convocar la consulta per al dia 9 novembre del 2014.

Abans d’interposar aquests recursos, el govern va recollir la necessària intervenció del Consell d’Estat, que va donar suport, amb la seva opinió, al curs a seguir.

Aquest primer moment de la batalla judicial va ser bastant escenogràfic. Tant el govern com el Tribunal Constitucional van actuar amb una celeritat inèdita i gairebé sobreactuada, fins i tot innecessària.

En el cas del govern, aquest temperament es podria explicar per una autogenerada necessitat de mostrar una actitud de to alliçonador. Per la seva banda, el Tribunal Constitucional va actuar amb una velocitat que -si bé mai és menyspreable- pot contrastar amb la lentitud del tribunal en altres temes també molt importants per a la societat. A això s’hi va sumar una forçada imatge de “deliberació” el resultat de la qual -és curiós com es va presentar als mitjans de premsa- va ser el de la “unanimitat”. No hi havia un altre resultat possible quan es tracta d’aplicar una norma constitucional que resol l’assumpte en termes de tutela cautelar. En efecte, en invocar el president del govern central l’article 161.2 de la Constitució, hi ha una sola solució possible: la suspensió de les normes atacades.

El tribunal, però, ha de ratificar o aixecar la suspensió en un termini no superior a cinc mesos. Ja veurem com fa servir el Tribunal aquesta facultat. Podria, després d’escoltar les parts, aixecar la suspensió. En tot procés cautelar està en joc la “tutela judicial efectiva”, que, en aquest cas, exigeix, al meu parer, l’urgent tractament dels arguments exposats per la Generalitat que sol·liciten amb fonament l’aixecament.

Des d’aquest punt de vista del dret processal constitucional, diria que el sistema cautelar contingut en l’article 161.2 de la Constitució espanyola ha tingut un resultat, segons el meu parer, indesitjable o innecessari. M’explico. Segons aquest sistema cautelar, davant d’un recurs com el que ha presentat el govern, l’òrgan jurisdiccional -en aquest cas, el TC- no ha d’emetre cap judici, i ha de suspendre necessàriament la mesura en qüestió. En un cas com el que ens ocupa hauria sigut convenient que el TC hagués tingut la necessitat d’analitzar l’argumentació del govern, perquè llavors -ja que, al meu entendre, l’argumentació del govern és feble- potser ens hauríem estalviat la situació política actual, marcada per la suspensió d’un procés de consulta que gravita fortament sobre la societat.

Però no està dita l’última paraula, i podria haver-hi novetats després de la petició d’aixecament de la suspensió presentada per la Generalitat. És urgent que el Tribunal Constitucional tracti aquest assumpte per respectar la “tutela judicial efectiva” del govern català.

Vaig als arguments de fons.

Des del meu punt de vista, l’article 92 de la Constitució espanyola va ser pensat per a consultes populars dirigides a tots els espanyols sobre qüestions polítiques d’especial transcendència. No és això el que vol fer la Generalitat de Catalunya, i per això no és procedent la invocació d’aquesta norma ni, per tant, l’exigència de l’autorització prèvia del Congrés de Diputats.

Crec, a més, que la llei de Catalunya 10/2014, de 26 de setembre, de consultes populars no referendàries, és constitucional. En el seu marc, la consulta que es va convocar a través del decret 129/2014, de 27 de setembre, no pretenia ser un referèndum -tot i que molts així ho consideren, defugint els obstacles per a aquesta conceptualització-. Sobre això tornaré més endavant. Per això considero que no es viola l’art. 149, 1, 32 de la Constitució espanyola. La consulta que es volia fer no pretenia -ni podia pretendre- tenir, naturalment, caràcter vinculant, com expressament ho estableix l’article 9 de la llei catalana indicada a l’inici del paràgraf.

Tal com ho veig la consulta pot ser absolutament lliure pel que fa als continguts i a les preguntes. Entenc que això pugui irritar algú, però no em sembla concebible que la llibertat d’expressió d’un poble, i la dels seus governants per esbrinar-la, pugui contravenir normes legals o constitucionals. El dret ha de seguir el sentit comú.

Mirant la qüestió des de l’autonomia política que tenen les comunitats autònomes, trobo encara més arguments per confirmar la legalitat de la consulta. Les comunitats autònomes tenen poders implícits i inherents a la seva autonomia política sense que amb el seu exercici s’afecti l’àmbit competencial de l’Estat. En aquesta línia, d’altra banda, ha de jugar el “principi de llibertat”, segons el qual tot el que no està prohibit està permès. És el cas de la consulta, no està prohibida.

Però la clau d’aquest procés rau, al meu parer, en el fet que el propòsit secessionista no és antijurídic. Es té la intenció d’aconseguir la independència de Catalunya, però això només podrà tenir lloc en el marc de la Constitució espanyola. En altres paraules, el desig independentista i el desig de tenir el “dret a decidir” són lícits, més enllà de les dificultats existents per concretar-los i de la necessitat de reforma constitucional. D’aquí que lluitar per aconseguir aquests propòsits, dins de la legalitat, no suposi ni tan sols una deslleialtat envers l’estat espanyol.

S’insisteix molt que la Generalitat no té competència per convocar la consulta per a aquest assumpte d’ordre polític. Però, des del meu punt de vista, el que ha fet Catalunya és dictar, vàlidament -d’acord amb l’Estatut-, una llei de consultes no referendàries. És clau considerar que la consulta que estem analitzant no és un referèndum, i, per tant, no conculca normes constitucionals. Crec que una cosa és preguntar el que es pensa -consulta- i una altra és preguntar el que es pensa per tirar endavant una decisió -referèndum.

Hi ha més diferències, esclar, entre aquestes dues modalitats de consulta. Recomano la lectura de l’aclaridor article de Mercè Barceló - No és un referèndum, és una consulta - publicat a Agenda Pública el dia 23 de setembre del 2014, en el qual anota que la llei de consultes no referendàries va ser elaborada seguint la doctrina del Tribunal Constitucional. Barceló explica la doctrina del Tribunal Constitucional, i, especialment, la STC 42/2014, en la qual s’enquadra el “dret a decidir” com una “...aspiració política susceptible de ser defensada en el marc de la Constitució i a la qual s’ha d’arribar mitjançant un procés que s’ajusti als principis de legitimitat democràtica, pluralisme i legalitat”. Des d’aquest punt de vista, em sembla evident que la Generalitat no pot emprendre un camí sobiranista sense consultar i preparar el poble, per, després, seguir el camí que marca la Constitució espanyola. És això el que es vol fer. El govern central, que tem una resposta favorable, es resisteix a prendre el pols a aquesta opinió.

Les consultes tenen a veure amb les competències de la Generalitat i les preguntes vinculades amb el procés sobiranista són legals. Crec que forma part de l’essència de l’autonomia política dissenyada pel constituent del 1978 saber què és el que vol i què és el que pensa el poble de la regió. Hi ha un clar dret a participar en els assumptes públics, i més quan són de rellevància política.

És una possibilitat que el resultat de la consulta que es vol fer orienti l’acció política posterior cap al secessionisme, però aquest procés no té un altre camí, insisteixo, que el marcat per la Constitució.

Nota: aquest article va ser publicat en la seva primera versió

stats