L’impost que Europa ha de pagar

La Unió Europea necessita aconseguir tres coses: restablir el control sobre les fronteres, filtrar i reubicar els refugiats i reorganitzar les forces de seguretat per combatre el moviment jihadista urbà. Ara bé, des de Londres fins a Atenes, els governs estan descobrint que l’atzucac financer d’Europa s’ha menjat els recursos que exigeix aquesta crisi de la seguretat.

Els pressupostos d’austeritat han reduït l’exèrcit britànic a la mida més petita des de les Guerres Napoleòniques, han retallat l’armada grega, han afeblit la Guàrdia Costanera italiana i a Bulgària han fet que els agents de la policia duanera surtin als carrers a manifestar-se. Europa no està preparada per a una guerra urbana contra l’Estat Islàmic, ni tan sols per vigilar les costes de les illes gregues, i ja no diguem per filtrar els refugiats que han naufragat a les costes italianes. Això només ho podria canviar una gran injecció de diners.

Ara els ministres francesos i alemanys consideren que la crisi dels refugiats i la de la seguretat estan relacionades, i han demanat un nou fons de 10.000 milions d’euros per pagar el reforçament de la seguretat, la millora dels controls fronterers i la integració dels refugiats. Amb això no n’hi ha prou. Els estats d’Europa que fan frontera amb les zones conflictives estan en una situació financera lamentable. Si la crisi els obliga a començar a endeutar-se fortament i a trencar les normes de la zona euro, els riscos de la seva solvència i la mateixa moneda comuna creixeran.

El president francès, François Hollande, sap que la situació fiscal del seu país és tan difícil com la de la seguretat. Segons les previsions, el deute francès arribarà al 96,5% del producte interior brut, mentre que el dèficit del pressupost d’aquest any és del 3,8% del PIB -cosa que viola les normes de la zona euro, que limita el dèficit al 3%-. Abans dels atacs a Charlie Hebdo i a la sala Bataclan, per reduir aquest dèficit, Hollande tenia previst fer enormes retallades en defensa, incloent-hi reduir en 34.000 membres el cos de les forces armades.

Ara aquestes retallades s’han aturat. Un antic alt investigador antiterrorista ha avisat que els serveis de seguretat francesos estan “senzillament saturats”. Quan el president francès va prometre 600 milions d’euros més per combatre el terrorisme, va afirmar: “El pacte de la seguretat té prioritat respecte al pacte d’estabilitat. França està en guerra”.

Espanya, Portugal, Itàlia i Grècia -tots sota una greu pressió a causa de la crisi dels refugiats- tenen un dèficit pressupostari i un deute nacional equivalents al seu PIB anual o fins i tot més alts. Seguint l’exemple de París, Itàlia reclama ara a Brussel·les que l’eximeixi de les normes de dèficit de l’eurozona perquè pugui gastar més en seguretat, mentre que Atenes es queixa d’estar obligada a retallar 200 milions d’euros, o un 5% aproximadament, del seu pressupost de defensa quan hauria de vigilar les illes i controlar els fluxos de refugiats per detectar els infiltrats enviats per Raqqa, la ciutat siriana que és de facto la capital de l’Estat Islàmic.

La crisi és un repte fins i tot per als països més generosos d’Europa des del punt de vista humanitari. Suècia té previst redirigir el 60% del seu pressupost d’ajuda a l’estranger per poder afrontar l’arribada prevista de 190.000 refugiats a finals d’aquest any. El ministre de Finances ha dit que l’onada d’immigrants obligarà Suècia a començar a endeutar-se més. El seu veí, Finlàndia, ja ha retallat el pressupost de desenvolupament un 43%, i Dinamarca també està reduint la despesa.

Ara Berlín afronta també una factura inquietant. Les autoritats alemanyes estan disposades a gastar 12.500 euros a l’any com a prestació social per a cada sol·licitant d’asil, cosa que podria representar una suma de 21.000 milions d’euros aquest any destinada a alimentar, allotjar, vestir i educar els aproximadament 1,5 milions de refugiats que es calcula que hi hauran arribat a finals d’any. El ministre de Finances, Wolfgang Schäuble, ha reconegut que el pressupost equilibrat d’Alemanya, un èxit notable de la cancellera Angela Merkel l’any passat, podria perillar el 2016.

La guerra siriana, l’Estat Islàmic i la crisi dels refugiats no s’acabaran aviat, i no hi ha dubte que els costos que implicaran per a Europa creixeran. Per afrontar aquesta crisi, la Unió Europea necessita una nova recaptació fiscal. Així és com el govern americà va cobrir les despeses durant la Segona Guerra Mundial: mitjançant una revolució fiscal. El 1942 es va establir un impost per a la victòria del 5% a totes les rendes excepte les més modestes.

Els estats que formen Europa haurien de recuperar els plans encallats per establir un impost sobre les transaccions financeres. Una càrrega del 0,1% sobre l’intercanvi d’accions i bons i del 0,01% sobre els contractes derivats podria servir per recaptar fins a 57.000 milions d’euros l’any. La xifra concreta de l’exacció s’hauria de calcular segons les necessitats humanitàries i de seguretat d’Europa. Igual que en altres moment d’agitació, els grans bancs han de pagar més per donar suport a la seguretat pública.

Se’n podria dir Fons de París, amb motiu dels atemptats: administrats per Brussel·les, aquests diners s’haurien de destinar als serveis que cada país necessita per plantar cara a la crisi -restablir la Guàrdia Costanera italiana, tornar a proveir les forces de protecció fronterera de Bulgària o ampliar els serveis d’intel·ligència espanyols-. Això permetria a Europa assimilar la massa migratòria amb alguna cosa més que els actuals recursos rosegats per l’austeritat.

El Fons de París també faria possible que la Unió Europea organitzés operacions d’escala militar per gestionar, allotjar, filtrar i aerotransportar els refugiats. I encara més, hauria de proveir els recursos necessaris per a la integració dels emigrants a llarg termini, per impedir que es repeteixi la formació de guetos del passat.

La crisi humanitària i de la seguretat en què està immersa actualment la Unió Europea no es pot pagar amb més deute. Això significaria córrer el risc de reactivar la crisi de la zona euro amb un nou i catastròfic esclat d’insolvències en molts països. Tenint en compte la magnitud del repte, no gastar no és una alternativa vàlida; mantenir les mesures d’austeritat provocarà morts i patiments innecessaris.