Podem i un somriure tremolós

Deixar passar l’oportunitat de la independència reforçarà el règim del 78 i els interessos de l’Íbex-35

Dijous de la setmana passada l’amic Jaume Asens escrivia en aquest diari l’article “Podem: adversari o aliat del procés?”, en què plantejava capgirar alguns dels dogmes de l’escenari polític català d’avui. Acabava l’article amb el Grândola, Vila Morena, una cita que col·loca la sobirania popular en el centre del debat.

Esclar que hi ha un camp molt ampli que podem córrer plegats l’independentisme i Podem. Compartim la fita d’obrir el forrellat del 78, convençuts que ens trobem en una crisi de règim amb una finestra d’oportunitat com feia anys que no havíem tingut. Una crisi de règim polític que neix fruit d’una devastadora crisi econòmica amb conseqüències d’esmena a la totalitat al sistema social, productiu i institucional. Una crisi total de la qual només podrem sortir recuperant sobiranies en tots nivells. Per això parlem de procés constituent, l’independentisme ho té clar. I no deu ser pas casual que alguns dels referents de Podem a Catalunya -com Pisarello, Domènech, Fachin o el mateix Asens- provinguin de la formació autodenominada Procés Constituent. Deu ser aquest un altre lloc comú entre nosaltres. Un lloc comú que a casa nostra genera majories socials i polítiques més que qualificades.

Ara bé, si l’independentisme pot ser un bon aliat per al procés constituent, ¿poden ser-ho també les forces de la vella esquerra? És a dir, ICV i el PSC, aliats permanents de Podem a Catalunya -ara ja formant govern de l’Ajuntament de Barcelona-, ¿estan disposats a obrir i, sobretot, a impulsar aquest procés constituent? Tenint en compte el que veiem al Parlament de Catalunya, la resposta haurà de ser no. Des de CSQP no s’ha endegat cap iniciativa sobre aquest procés constituent en els set mesos que portem de legislatura, s’ha votat en contra de la declaració del 9-N -fins i tot en la votació separada del punt relatiu al procés constituent- i s’ha degradat la comissió respectiva a mera comissió d’estudi. A veure si al processisme gatopardià que tots temem i que denuncia Asens li pot aparèixer un bessó roigfriendly. Ens cal aclarir a tots plegats si pretenem derogar l’ statu quo o si simplement volem maquillar-lo per seguir mantenint les mateixes estructures polítiques, sindicals i socials que sustenten el règim del 78 i se’n nodreixen.

Ens cal aclarir a tots plegats si pretenem derogar l’'statu quo' o si simplement volem maquillar-lo

De fet, es fa molt difícil separar aquesta capacitat de ruptura i de canvi real de les potencialitats del procés sobiranista. En l’article referit es diu: “Que s’enfonsi el règim del 78 sense l’impuls rupturista del procés sobiranista català resulta poc probable”. Ho compro, però repeteixo que el sector de l’esquerra que representa Podem i sobretot els seus aliats han dimitit d’aquesta funció a casa nostra. Si hi ha qui pensa que el procés de construcció de la República Catalana empeny cap a l’obertura del cadenat del 78 no n’hi ha prou teoritzant-ho, s’ha de baixar al carrer i participar del moviment popular, i s’ha de ser a les institucions empenyent cap a la ruptura democràtica. Cap de les dues coses s’ha fet fins avui.

I quan ens preguntem per què ens ressonen com una vella remor uns certs xiuxiueigs apriorístics sobre la qüestió nacional amb deix soleturista. Asens reclama superar una visió de superioritat nacional que denuncia que existeix a Catalunya en relació a Espanya. Hi estic d’acord: en la crítica a aquestes actituds ens hi trobarem sempre. Ara bé, l’argumentació d’Asens és víctima de les seves pròpies conclusions. El problema amb l’Estat no és un problema de l’essència de la cultura espanyola, òbviament. L’autoritarisme i la demofòbia provenen de les institucions de l’Estat, del seu vincle amb la dictadura -de la qual la monarquia no discutida suficientment per Podem és la màxima expressió- i de l’aparell politicoeconòmic que l’ha sustentat. Per això, perquè no és un problema de la gent sinó de les estructures, resulta excessivament ingenu pensar que un canvi generacional, que existeix, per se, per honradesa i voluntat política aconseguirà revertir el caràcter antidemocràtic de l’Estat guanyant unes eleccions.

La recepta per guanyar les sobiranies només és una i es diu independència. Aquesta ruptura amb l’Estat servirà per agilitzar i rebentar les cadenes del 78 a la resta de l’Estat. A la inversa no funciona i l’experiència històrica ens demostra que és poc probable. Com a subjecte polític que som, com a país, nosaltres no podem esperar un desenllaç hipotètic en un escenari amb actors diferents i en una correlació clarament adversa. La nostra aposta és la de materialitzar ja una República Catalana que té un ampli suport i que no necessita cap conjunció astral. Evidentment aquesta fita exigirà mecanismes de validació democràtica -diguem-ne referèndum o eleccions constituents- però el més important és tenir clar quina posició es defensarà quan arribi. En alguns actes amb membres de Podem he sentit gent que defensa el no, un no democràtic, se’m diu. És legítim, només faltaria. Però reitero que deixar passar l’oportunitat de la independència només servirà per emmordassar aquestes desitjades sobiranies i reforçarà el règim del 78 i els interessos de l’Íbex-35 (no deu ser casual que Ciutadans hagi nascut en el marc del conflicte independentista a Catalunya). Crec que aquest debat, el més important, no pot ser silenciat per la pantalla del referèndum, no és honest.

Podem ha de ser un aliat del procés, però no només perquè representi una generació que entén que cal una solució democràtica a la demanda catalana sinó perquè llegeix que sense la República Catalana tampoc arribarà l’espanyola. I ha d’apostar per estar al costat, al carrer i a les institucions, d’aquells que som els antagonistes al règim de privilegis que és avui l’estat espanyol. Penso en els versos del grec Iannis Ritsos en un poema contemporani a la Revolució dels Clavells: “Em temen generals, dictadors, coronels, reis, jutges i militars, tot i que no duc cap pistola a la butxaca del darrere, ni cap puny de ferro, ni un ganivet per tallar pa, ni bastó, ni falcó, res de res, tret d’un somriure tremolós davant el miracle del món que preparen els revolucionaris de debò”.

Podem ha de ser aliat.